Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 8 de enero de 2008

Ja hi som a l’any 2008. Fugit irreparabile tempus . I com deia Horaci a l’oda XIV del llibre II:

Eheu fugaces, Postume, Postume,                     Ai fugassos, Pòstum, Pòstum!,

labuntur anni, nec pietas moram                        passen els anys, i  la pietat retard

rugis et instanti senectae                                    ni a les arrugues ni a la imminent vellesa

adferetluce? indomitaeque morti;                                duu, ni a la implacble mort.

non, si trecenis, quotquot eunt dies,                  No, encara que cada dia que passe,

amice, places, illacrimabilem                              amic, aplacarees amb tres-cents bous

Plutona tauris, qui ter amplum                         a l’insensible Plutó, que al triforme

Geryonem Tityonque tristi                                Geríon i a Tici amb la seua trista

compescit unda, scilicet omnibus,                     llacuna confina que, sense cap dubte, per tots

quicumque terrae munere vescimur,                 els qui ens alimentem amb els dons de la terra,

enaviganda, sive reges                                     haurà de ser solcada, ja siguem  reis

sive inopes erimus coloni.                                 ja siguem  pobres camperols.

 Ha acabat, doncs, l’any 2007 , l’any en el que, oficialment, celebràvem el quatrecenté centenari de l’estrena de l’òpera L’Orfeo de Claudio Monteverdi. Però nosaltres encara no hem acabat amb el repàs del seu argument, en el qual aprofitem per a comparar el text d’Striggio amb les fonts clàssiques de Virgili i Ovidi.

Hem triat l’oda d’Horaci (que no hem oferit sencera), no només perquè ens parla de la fugacitat del temps, fugacitat que ens ha recordat l’arribada d’aquest any 2008. I fa només dos dies va haver tot un debat sobre si amb l’any 2000 començava o no el tercer millenni. L’hem triada perquè en ella hi ha referències a personatges i llocs presents també a l’obra que ens ocupa, com ara Plutó i la llacuna Estígia. El primer d’ells serà protagonista destacat de l’acte IV de L’Orfeo que tot seguit comentem.

Per cert, en aquesta pàgina, i prement l’ideograma dels auriculars, després de l’inici del Gaudeamus i de la benvinguda al Forum Latinum, comença la recitació d’aquesta oda XIV del llibre II d’Horaci a càrrec de Vojin Nedeljkovic.

ACTE IV

Ens presenta en escena a Prosèrpina i Plutó, els déus infernals. És aquesta una innovació del llibret, perquè tant en Ovidi com Virgili els déus no parlen. En Ovidi, a més, Orfeu es dirigeix directament als déus, a qui commou amb el seu cant (17-39). En Ovidi, Orfeu es dirigeix als déus dient-los que no ha baixat a l’infern a encadenar Cèrber, com va fer Hèracles, ni per a veure el Tàrtar. El motiu és recuperar a la seua esposa morta (causa viae est coniunx, in quam calcata venenum / vipera diffudit crescentesque abstulit annos); en això podem veure una referència en les paraules que dirigia Orfeu a Caront en l’acte tercer (Orfeu son io, che d’Euridice i passi segue per queste tenebrose arene). En el text ovidià, Orfeu demana a Plutó i Prosèrpina que tornen a teixir el prematur destí que han ofert a Eurídice (Eurydices, or, properata retexite fata); ja els pertanyerà, quan haja complit els anys que li corresponen. Afegeix que si se la neguen, ell es quedarà en l’infern amb la seua Eurídice. Tot aquest parlament està acompanyat pel toc de la seua cítara.

En el llibret de Striggio és, en canvi, Prosèrpina la que es dirigeix al seu infernal espòs, Plutó, perquè tinga compassió dels laments d’Orfeu.

Signor, quell’ infelice,
che per queste di morte ampie campagne
va chiamando Euridice,
ch’ udito hai tù pur dianzi
cosí soavemente lamentarsi,
mossa ha tanta pietà dentro al mio core
ch’ un’ altra volta io torno a porger prieghi
perch’ il tuo Nume al suo pregar si pieghi.
Deh, se da queste luci
amorosa dolcezza unqua traesti
se ti piacque il seren di questa fronte
che tù chiami tuo Cielo, onde mi giuri,
di non invidiar  sua sorte à Giove,
pregoti, per quel foco,
con cui già la grand’ alma Amor t’ accese,
fa’ ch’Euridice torni
a goder di quei giorni
che trar solea vivendo in feste e in canto
e del misero Orfeo consola il pianto.

 

 Prosèrpina ha estat moguda en la seua pietat pel cant d’Orfeu i demana a Plutó que, si l’ama, pel foc amb què Amor-Eros va inflamar el seu cor en amor cap a ella, permeta Eurídice gaudir de nou de la llum i console el plor del desgraciat Orfeu (és el que, en resum, apareix a l’ària que hem oferit Signor, quell’infelice che per queste di morte ampie campagne).

Plutó, encara que el destí immutable i sever, s’aparte dels desitjos de la seua esposa, permet que Eurídice siga tornada a Orfeu amb una condició: abans que els seus peus isquen dels abismes infernals, no pot tornar la vista a la seua bella esposa (ma pria che tragga il piè da questi abissi non mai volga ver lei gli avidi lumi, chè di perdita eterna gli fia certa cagion un solo sguardo).

Benché severo ed immutabil fato
contrasti, amata sposa, i tuoi desiri,
pur nulla omai si nieghi
a tal beltà congiunta a tanti preghi.
La sua cara Euridice
contra l’ ordin fatale Orfeo ritrovi.
Ma pria che tragga il piè da questi abissi
non mai volga ver lei gli avidi lumi,
chè di perdita eterna
gli fia certa cagion un solo sguardo.
Io così stabilisco. Or nel mio Regno
fate ò ministri il mio voler palese,
sì che l’ intenda Orfeo
e l’ intenda Eurídice
né di cangiarlo altrui sperar più lice.

Aquesta condició la tenim ben reflectida en Ovidi (50-52):
Hanc simul et legem Rhodopeïus accipit Orpheus,
ne flectat retro sua lumina, donec Avernas
exierit valles; aut irrita dona futura.
Aquesta condició és molt important per al desenvolupament de l’acció imminent, perquè la transgressió de la llei ocasionarà la desgràcia final.
També el personatge de Plutó, com no podia ser menys en el déu dels inferns, és interpretat per un baix, i l’acompanyament és el mateix que Monteverdi ha donat a Caront.
Un esperit es pregunta, preludiant la desgràcia imminent, si Orfeu sabrà sobreposar la seua raó a la seua juvenil passió i aconseguirà respectar l’ordre rebuda de no mirar a la seua esposa:
Trarrà da queste orribili caverne
sua sposa Orfeo, s’adoprerà suo senno
sí che nol vinca giovanil desio,
né i gravi imperi suoi sparga d’oblio?
Prosèrpina agraeix Plutó el seu gest al·ludint de pas a un altre fet mitològic important: el rapte de Persèfone – Prosèrpina per obra d’Hades – Plutó. Persèfone, filla de Demèter i Zeus, i neboda d’Hades va ser raptada per aquest quan jugava i agafava flors amb les seues amigues en les planes de Sicília. Hades s’havia enamorat d’ella, però Zeus no consentia el matrimoni, per la qual cosa Hades la va raptar. Llavors sa mare Demèter es va llançar a una incessant recerca que va durar nou dies i nou nits durant els quals no va menjar ni va beure ni es va endreçar, recorrent la terra amb una torxa en la mà. Zeus li va ordenar que la tornara, però Persèfone ja havia menjat un gra de magrana la qual cosa suposava que ja no podia tornar al món dels vius.
Llavors s’estableix un pacte: Persèfone viurà sis mesos de l’any (tardor i hivern) en companyia del seu espòs en l’Hades, i altres sis (primavera i estiu) en la terra en companyia de sa mare. Aquesta és l’explicació que donaven els grecs al cicle de la vegetació, a la fertilitat de la terra. A l’arribar la primavera, la deessa Demèter s’alegra per l’arribada de la seua filla i la naturalesa floreix de nou.
Plutó respon que, al concedir a Prosèrpina el seu desig, aconseguirà que ella no abandone el llit marital aspirant als plaers celests. Amb aquestes paraules del llibret de Striggio s’al·ludeix al pacte de què hem parlat més amunt.
PROSERPINA
Quali grazie ti rendo
or che sì nobil dono
concedi a’ prieghi miei, Signor cortese.
Sia benedetto il dì che pria ti piacqui,
benedetta la preda e’l dolce inganno,
poiché per mia ventura
feci acquisto di te perdendo il Sole.
PLUTONE
Tue soavi parole d’ amor l’ antica piaga
rinfrescan nel mio core;
così l’ alma tua non sia più vaga
di celeste diletto,
si ch’ abbandoni il marital tuo letto.
El cor d’esperits remarca que la pietat i l’amor triomfen en l’infern i que Orfeu condueix ja a la seua esposa al cel.
En els relats d’Ovidi i Virgili les coses no són així. En Virgili només tenim els efectes que el cant d’Orfeu provoca; primer, en les ombres dels morts que vaguen per l’Hades; i després, en destacats habitants del Tàrtar (les Eumènides, el gos Cèrber i Ixíon, condemnat a penes eternes):
Quin ipsae stupuere domus atque intima Leti
Tartara, caeruleosque implexae crinibus angues
Eumenides, tenuitque inhians tria Cerberus ora,
atque Ixionii vento rota constitit orbis.
I, immediatament, ja ens presenta a Orfeu conduint Eurídice darrere d’ell, segons la llei marcada, en aquest cas per Prosèrpina:
iamque pedem referens casus evaserat omnis,
redditaque Eurydice superas veniebat ad auras,
pone sequens ( namque hanc dederat Proserpina legem).

En Ovidi, els efectes del cant suplicant d’Orfeu són semblants: les ànimes sense sang ho ploraven, els condemnats a eterns càstigs, com a Tàntal, Ixíon i Sísif, abandonen les seues penes; les Eumènides ploren per primera vegada i els dos déus infernals no van ser capaços de resistir-se i tornen Eurídice a Orfeu:
exsangues flebant animae: nec Tantalus undam
captavit refugam stupuitque Ixionis orbis,
nec carpsere iecur volucres, urnisque vacarunt
Belides, inque tuo sedisti, Sisyphe, saxo.
Tunc primum lacrimis victarum carmine fama est
Eumenidum maduisse genas, nec regia coniunx
sustinet oranti nec, que regit ima, negare
Eurydicenque vocant…
De la condició per a recuperar Eurídice ja hem parlat més amunt.
Tenim, doncs, ja a Orfeu que, amb Eurídice darrere d’ell, ascendeix al món de les llums. El propi Orfeu es refereix al poder de la seua cítara que ha aconseguit doblegar l’ànim dels sobirans infernals. Continua Orfeu amb l’elogi de la seua cítara, que tindrà, diu, lloc entre les més belles imatges del cel. Per ella podrà Orfeu tornar a veure l’estimat rostre de la seua esposa i descansar en el blanc si d’Eurídice.
Qual honor di te fia degno,
mia cetra onnipotente,
s’ hai nel Tartareo regno
piegar potuto ogn’ indurata mente ?
Ritornello
Luogo avrai fra le più belle
immagini celesti
ond’ al tuo suon le stelle
danzeranno in giri or tardi or presti.
Ritornello
Io per te felice à pieno
vedrò l’ amato volto,
e nel candido seno
de la mia donna oggi sarò raccolto.
 
Fins ací tot va bé, però un dubte assalta a Orfeu: El segueix realment Eurídice? Qui li oculta els ulls de la seua esposa? Potser l’enveja dels déus de l’Avern el priven del seu rostre, perquè no siga totalment feliç?. Llavors la passió i l’amor se sobreposen a la llei establida per Plutó i Orfeu dirigeix la seua mirada als ulls de la seua esposa. S’ha produït el que ja preludiava un esperit: trarrà da queste orribili caverne / sua sposa Orfeo, s’adoprerà suo senno / sí che nol vinca giovanil desio, / né i gravi imperi suoi sparga d’oblio ? (traurà d’aquestes horribles cavernes Orfeu a la seua esposa? Se sobreposarà la seua raó, de manera que no vença el seu desig juvenil, perquè no oblide la imperiosa ordre?).

Ma mentre io canto, ohimè,
chi m’ assicurach’ella mi segua? Ohimè, chi mi nasconde
de le amate pupille il dolce lume?
Forse d’ invidia puntele deità d’Averno.
Perch’ io non sia quaggiù felice appieno,
mi tolgono il mirarvi,luci beate e liete,
che sol col guardo altrui bear potete? 
Ma che temi, mio core?
Ciò che vieta Pluton, comanda Amore.
A Nume più possente,
che vince uomini e dei,
ben ubbidir devrei.
Ma che odo ohimè lasso?
S’arman forse a’ miei danni
con tal furor le furie innamorate
per rapirmi il mio ben? Ed io’l consento?
O dolcissimi lumi, io pur vi veggio,
io pur: ma qual Eclissi ohimè, v’oscura?

 

 En el moment en què Orfeu dirigeix la seua mirada a la seua esposa, els ulls d’aquesta s’enfosqueixen. L’esperit III li comunica que ha trencat la llei i és indigne de la gràcia (rott’hai la legge e se’ di grazia indegno).

En Ovidi, la causa per la qual Orfeu dirigeix la seua mirada a Eurídice és doble: temor que la seua esposa defallisca en la seua tornada al món terrestre, ja que caminen per una senda empinada, abrupta i fosca; i, d’altra banda, desig de veure, comprensible per la passió amorosa que li embarga:

Carpitur adclivis per multa silentia trames,

arduus, obscurus, caligine densus opaca.

Nec procul afuerunt telluris margine summae:

hic, ne deficeret, metuens avidusque videndi

flexit amans oculos.

En Virgili llegim que la causa és la que havia apuntat l’esperit II i la que Orfeu mateix diu:

iamque pedem referens casus evaserat omnis,

redditaque Eurydice superas veniebat ad auras,

pone sequens (namque hanc dederat Proserpina legem)

cum subita incautum dementia cepit amantem,

ignoscenda quidem, scirent si ignoscere Manes.

Restitit Eurydicenque suam iam luce sub ipsa

 immemor, heu, victusque animi respexit;

l’amor, la passió que venç els hòmens i déus és el déu a qui ha d’obeir. I l’Amor li ordena mirar a la seua esposa (Ciò che vieta Pluton, commanda Amore. A nume più possente, che vince uomini e dei, ben ubbidir dovrei). D’aquesta manera podem identificar el subita dementia amb el giovanil desio del llibret. En tot cas, com Orfeu diu, commanda Amore i l’amor s’imposa a l’ordre rebuda de Plutó.

Del rott’hai la legge e se’ di grazia indegno de l’esperit III tenim ecos en els versos 492-493 de Virgili: atque immitis rupta tyranni / foedera.

Eurídice diu que ha estat l’excessiu amor el que ha fet que Orfeu la perda (Così per troppo amor dunque me perdi?) i és conscient que ha perdut l’oportunitat de tornar a veure la llum del sol, alhora que ha perdut per sempre al seu volgut bé.

Ahi, vista troppo dolce e troppo amara;

Così per troppo  amor dunque mi perdi?

Ed io misera perdo

il poter più godere

e di luce e di vita, e perdo insieme

te d’ ogni ben mio più caro, ò mio consorte.

 

En els versos 60 – 61 d’Ovidi tenim un antecedent d’eixe troppo amor del llibret (iamque iterum moriens non est de coniuge quicquam / questa suo (quid enim nisi se quereretur amatam?  = i al morir per segona vegada no va proferir queixa alguna del seu espòs (perquè de què s’anava a queixar sinó que l’havia ameu?).

En Virgili són els versos 494-495 els que, ara per boca d’Eurídice, es refereixen a la dementia de més amunt: Illa, “ Quis et me “, inquit, “ miseram, et et perdidit, Orpheu, / quis tantus furor?.

Eurídice torna de nou a l’infern. En Striggio ens ho comunica l’esperit I:

Torna a l’ombre di morte,

infelice Euridice,

né più sperar di reveder le stelle,

ch’omai fia sordo a’priegui tuoi l’inferno.

En Ovidi: supremumque “vale“, quod iam vix auribus ille / acciperet, dixit revolutaque rursus eodem est.

En Virgili: Dixit et ex oculis subito, ceu fumus in auras / commixtus tenuis, fugit diversa.

Després del lament d’Orfeu que es pregunta on va ara la seua Eurídice i quina és la força que el condueix a la llum, a pesar que ell desitja seguir a la seua esposa,

Dove ten vai, mia vita? Ecco i’ ti seguo.

Ma chi me ‘l niega, ohimè? sogno o vaneggio?

Qual poter, qual furor da questi orrori,

da questi amati orrorim

al mio grado mi tragge, e mi conduce

a l’ odiosa

un cor d’esperits canta que Orfeu va vèncer a l’infern i que després el propi Orfeu va ser vençut per les seues pròpies passions. És un cant a la virtut, que afirma que és digne de glòria eterna aquell que sàpiga vèncer a si mateix.

E’ la virtute un raggio

di celeste bellezza,

fregio dell’ alma ond’ ella sol s’apprezza,

Questa di tempo oltraggio

non teme, anzi maggiore

ne l’uom rendono gli anni il suo splendore,

Orfeo vinse l’Inferno e vinto poi fu da gli affetti suoi.

Degno d’ eterna gloria

fia sol colui ch’ avrà di sè vittoria.

I amb una simfonia final acaba l’acte quart.

Read Full Post »