Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 19 de enero de 2008

 

Finis coronat opus. Avui donarem fi a la sèrie d’articles dedicats a conmemorar el quatrecenté aniversari de l’estrena de L’Orfeo de Claudio Monteverdi. La nostra intenció ha estat apropar als nostres lectors l’obra del cremonés, al temps que comparar el llibret que va escriure Sandrino Striggio amb les més importants fonts clàssiques que conten el mite del poeta traci, Ovidi i Virgili.

Si ho hem aconseguit, ens donem per satisfets. Anem, doncs, amb l’estudi del cinqué i darrer acte d’aquesta favola in musica.

ACTE V

Orfeu canta que es troba en els camps de Tràcia on va rebre l’amarga notícia de la mort de la seua esposa. Només li queda plorar amb ells i lamentar-se ja per sempre pel seu volgut bé. Les seues paraules són contestades per la nimfa Eco. Orfeu aprecia el fet que la pròpia Eco, desconsolada ella mateixa, pretenga consolar-li en la seua desgràcia.

Orfeo

Questi i campi di Tracia, e questo è il loco

dove passo mi ‘l core

per l’ amara novella il mio dolore.

Poi che non ho più speme

di ricovrar pregando.

Piangendo e sospirando

il perduto mio bene,

che poss’ io più? se non volgermi a voi,

selve soavi, un tempo

conforto a’ miei martir, mentre al ciel piacque,

per farvi per pietà meco languire

al mio languire?

Voi vi doleste, o monti, e lagrimaste.

Voi, sassi, al dipartir del nostro sole,

ed io con voi lagrimerò mai sempre,

e mai sempre darommi, ahi doglia, ahi pianto.

 Eco

Ahi, pianto!

Orfeo

Cortese Eco amorosa,

Che sconsolata sei

E consolar mi vuoi ne’dolor miei,

Benchè queste mie luci

Sien già per lagrimar fatte due fonti,

In così grave mia fera sventura

Non ho pianto però tanto che basti.

Eco

Basti

Orfeo

Se gli gli occhi d’Argo avessi,

E spandessero tutti un mar di pianto,

Non fora il duol conforme a tanti guai.

És aquest altre episodi de la mitologia que Striggio pareix conèixer perfectament: el de la nimfa Eco. Parlem d’ella un poc:

Narcís era un bell jove que menyspreava l’amor. La seua llegenda és referida de diferents maneres segons els autors. La versió més coneguda és la d’Ovidi en les Metamorfosis. En ella, Narcís és fill del déu del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Al nàixer, els seus pares van consultar l’endeví Tirèsias, el qual els va respondre que el xiquet “ viuria fins a vell si no es contemplava a si mateix “.

Arribat a l’edat viril, Narcís va ser objecte de la passió de nombrosíssimes donzelles i nimfes, però sempre romania insensible. Narcís se sentia obstinadament orgullós de la seua pròpia bellesa i rebutjava els nombrosos amors que li oferien joves d’ambdós sexes. Finalment, la nimfa Eco es va enamorar d’ell, però no va aconseguir més que les altres.

 

Per cert, aquesta nimfa Eco, com quasi totes les nimfes patien l’acaçament sexual, ja en aquella època, dels sàtirs, en especial del més procaç, Pan, a què Eco no correspon. Les versions sobre Eco i la seua pèrdua de veu són dos. Una està lligada directament al mite de Narcís. El rebuig de Narcís a accedir als amors amb Eco va provocar que aquesta, desesperada, es retirara a un lloc solitari, on va aprimar-se tant, que de tota la seua persona només va quedar una veu planyívola que repeteix en certs llocs del camp les últimes síl·labes pronunciades per les persones. Aquest és l’origen de l’eco.

L’altra versió diu que Eco no podia utilitzar la seua veu, excepte per a repetir estúpidament la d’una altra persona. Era aquest un càstig per haver entretingut la deessa Hera amb llargues històries mentre les amants o concubines del seu espòs Zeus feien la seua escapatòria. Un dia en què Narcís va eixir a caçar cervos amb una xarxa, Eco li va seguir d’amagat, anhelant poder dirigir-se a ell, però incapaç de ser la primera a parlar. Per fi, Narcís, al descobrir que s’havia allunyat dels seus companys, va cridar:

– “  Hi ha algú ací ? “

– “ Ací “ – va respondre Eco, cosa que va sorprendre a Narcís, perquè no veia a ningú.

– “  Vine !“

– “  Vine ! “

– “  Per què fuges de mi ? “

– “  Per què fuges de mi ? “

– “  Reunim-nos ací ! “

– “  Reunim-nos ací ! “ – va repetir Eco, i, eixint del seu amagatall, va córrer a abraçar Narcís.

Però ell la va apartar bruscament i se’n va anar corrent mentre deia:

– “  Moriré abans que tu pugues jaure amb mi ! “.

– “  Jau amb mi ! “ – va suplicar Eco.

Però Narcís se n’havia anat i ella va passar la resta de la seua vida llanguint d’amor i humiliació, fins que només va quedar la seua veu.

Els ulls d’Orfeu, encara que transformats ja en una font de llàgrimes, segons ell ens informa, no tenen suficient plany per a plorar la gran desgràcia que li ha succeït. I ací es produeix una al·lusió a un altre personatge mitològic. Orfeu diu que si tinguera els ulls d’Argos crearia un mar de llàgrimes i així la seua pena seria menor. Però qui era aquest Argos?.

Argos és un personatge dotat de 100 ulls, i anomenat per això Panoptes (“el qui tot ho veu“), al qual Hera va confiar la vigilància d’Io, una antiga sacerdotessa seua, convertida en vaca pel seu espòs Zeus, que havia estat seduït per la bellesa de la jove, i que al ser descobert la va transformar en eixe animal i va jurar que no l’havia tocat. Argos va lligar l’animal a una olivera en un bosc de Micenes vigilant-ho amb els seus múltiples ulls. Però Zeus va enviar Hermes a alliberar la seua amant Io. Hermes, tocant la flauta de Pan, va aconseguir dormir Argos i mentre dormia el va matar, alliberant així a Io. Hera, per a immortalitzar a qui li havia servit, va traslladar els seus ulls al plomatge de l’au que li estava consagrada: el paó.

 

Orfeu dedica un bell cant a Eurídice, en el que exalça la seua bellesa i saviesa. Les gràcies que en altres dones van ser donades en xicoteta quantitat, en Eurídice eren molt abundants, fins al punt que li convé la lloança de totes les llengües. En un bell cos va albergar una bella ànima, encara més bella, sense arrogància i digna d’honor.

S’ hai del mio mal pietade io ti ringrazio

di tua benignitate.

Ma mentr’ io mi querelo

deh, perché mi rispondi

sol con gl’ ultimi accenti?

Rendimi tutti integri i miei lamenti.

Ma tu anima mia se mai ritorna

la tua fredd’ombra a queste amiche piagge,

prendi da me queste tue lodi estreme,

ch’ or a te sacro la mia cetra e ‘l canto.

Come a te già sopra l’altar del core

lo spirto acceso in sacrifizio offersi.

Tu bella fusti e saggia, e in te ripose

tutte le grazie sue cortese il Cielo,

mentre ad ogni altra de suoi don fu scarso.

D’ogni lingua ogni lode a te conviensi

ch’ albergasti in bel corpo alma più bella,

fastosa men quanto d’honor più degna.

or l’altre donne son superbe e perfide

ver chi le adora, dispietate instabili,

prive di senno e d’ ogni pensier nobile,

onde a ragion opra di lor non lodasi,

quinci non fia giamai che per vil femmina

Amor con aureo stral il cor trafiggami

 Les altres dones són orgulloses i pèrfides per a qui les estima; inestables, despietades, privades de bon judici i de tot pensament noble. Pareix que, a part de l’elogi d’Eurídice, ens trobem amb certs tints misògins en el llibret de Striggio.

Les últimes paraules d’Orfeu:

quinci non fia giammai che per vil femmina

Amor con aureo stral il cor trafiggami

recorden Ovidi (79 – 82):

finierat Titan omnemque refugerat Orpheus

femineam Venerem, seu quod male cesserat illi,

sive fidem dederat; multes tamen ardor habebat

iungere es vatu: multae doluere repulsae.

En Virgili (516 – 522):

Nulla Venus, non ulli animum flexere hymenaei.

Solus Hyperboreas glacies Tanaimque nivalem

arvaque Riphaeis numquam viduata pruinis

 lustrabat raptam Eurydicen atque inrita Ditis.

És a dir, podem establir un paral·lelisme entre els tres textos. En els clàssics llatins Orfeu defuig tot nou amor, bé per una promesa, bé perquè cap altra dona reuneix les gràcies que posseïa Eurídice. En Striggio la causa que Orfeu rebutge altres dones és que aquestes són pèrfida i inestables.

Apareix aleshores en escena el déu Apol·lo que amonesta Orfeu per lliurar-se al dolor, alhora que li recorda que no és propi d’una ànima generosa servir a les pròpies passions. Ja que l’ha vist amenaçat pel perill, Apol·lo ha abaixat del cel per a ajudar-lo. Si l’escolte, tindrà glòria i vida.

Perchè a lo sdegno ed al dolor in preda

così ti dono, o figlio?

Non è, non è consiglio

di generoso pettos

ervir al proprio affetto;

quinci biasmo e periglio

già sovrastar ti veggio,

onde movo dal ciel per darti aita.

Or tu m’ascolta a n’avrai lode e vita.

 

Orfeu davant del seu celeste pare es presenta obedient i disposat a fer el que ell diga. Apol·lo li recorda que igual que massa va gaudir Orfeu de la seua ventura, massa plora ara el seu cruel destí. Apol·lo li pregunta si no sap que en la terra no hi ha alegria perdurable i li diu que si vol gaudir de vida immortal l’acompanye al cel. Orfeu li pregunta si veurà alguna vegada la seua Eurídice, a la qual cosa Apol·lo contesta que reconeixerà la bella figura de la nimfa en el Sol i els estels.

Orfeu accedeix a obeir Apol·lo i ambdós ascendeixen cantant al cel (musicalment manifestat per escales ascendents) on la virtut veraç obté el seu digne premi: el plaer i la pau. Un alegre i rítmic cor de pastors acomiada Orfeu en el seu viatge al cel, alhora que li diuen que li oferiran sacrificis com a devots seguidors. Al cel va qui sap seguir la crida dels déus; en el cel obté gràcia el que va tindre experiència de l’infern i qui entre patiments sembra, arreplega el fruit de totes les gràcies.

ORFEO

Padre cortese, al maggior uopo arrivi,

ch’a disperato fine con estremo dolore

m’avean condotto già sdegno ed amore.

eccomi dunque attento a tue ragioni,

celeste padre: or ciò che vuoi m’imponi.

APOLLO

Troppo. troppo gioisti

di tua lieta ventura;

or troppo piangi

tua sorte acerba e dura.

Ancor non sai

come nulla quaggiù diletta e dura?

Dunque se goder brami immortal vita

vientene meco al ciel, ch’a sé t’invita

ORFEO

Sí non vedrò più mai

de l’amata Euridice i dolci rai?

APOLLO

Nel sole e ne le stelle

vagheggerai le sue sembianze belle.

ORFEO

Ben di cotanto padre

sarei non degno figlio

se non seguissi il tuo fedel consiglio.

APOLLO E ORFEO

(ascendono al ciel cantando)

Saliam cantando al cielo,

dove ha virtù verace

degno premio di sé, diletto e pace.

Ritornello

 

Aquest final és innovació de Striggio, però no és desgavellat. Una llegenda grega deia que, després de la mort d’Orfeu, la seua lira va ser transportada al cel, on va quedar convertida en constel·lació. L’ànima del poeta va passar als Camps Elisis, on, revestida d’un llarga vestidura blanca, continua cantant per als benaurats. A més, Apol·lo és el déu de la música i la poesia i és natural que es mostre com a protector d’Orfeu, un gran músic i cantor, que, a més, toca la lira o la cítara, cosa que també fa Apol·lo, el qual es va convertir a poc a poc en el déu de la religió òrfica, i al seu nom es va associar tot un sistema meitat religiós, meitat moral, que prometia als seus iniciats la salvació i la vida eterna (a açò es refereix el dunque se goder brami immortal vita vientene meco al ciel, ch’a sé t’invita?).

No ho creiem, sinó més bé cal pensar en un final feliç, premi de la fidelitat d’Orfeu, que li és concedit pel déu que representa i protegeix les arts en què Orfeu destaca.

Com a final de l’òpera Monteverdi va oferir als espectadors que aquell 24 de febrer de 1607 es reunien al Palau Ducal de Màntua un cor de pastors i una alegre moresca., que reafirmara el final feliç de la seua obra. Un mite clàssic havia servit perquè l’òpera obtinguera el seu primer punt de referència i la seua primera obra mestra.

PASTORI

Vanne Orfeo, felice appieno,

a goder celeste onore

là ove ben non mai vien meno,

là ove mai non fu dolore,

mentr’altari, incensi e voti

noi t’offriam lieti e devoti.

Così va chi non s’arreta

al chiamar di nume eterno,

così grazia in ciel impetra

chi quaggiù provò l’inferno.

E chi semina fra dogli

ed’ogni grazia il frutto coglie.

Moresca

En el vídeo que segueix trobem un comentari interessant sobre l’obra que nosaltres hem estat analitzant.

Read Full Post »

THEATRUM NON DELENDUM EST!

 

Desde el blog Nihil sub sole novum queremos manifestar nuestra preocupación por la noticia del desmantelamiento del teatro romano de Sagunt, pues consideramos que sería una gran pérdida para la difusión de la cultura clásica.

El teatro de Sagunt es un bien cultural en sí mismo que está cumpliendo actualmente con el cometido para el que fue diseñado, es decir, la representación de tragedias y comedias de autores griegos y romanos, gracias al Festival Juvenil de Teatro Grecolatino. Este certamen teatral está complementado por la realización de unos Talleres didácticos de cultura clásica, únicos en toda España.  Así pues, su “reversión” supondría la desaparición de estos  LUDI SAGUNTINI, de los que pueden disfrutar alrededor de unos 12.000 alumnos y profesores, desde hace 12 años. 

La actividad teatral ha sido el germen para la creación de grupos de trabajo, jornadas de cultura clásica y muchas otras actividades que tienen como objetivo primordial la divulgación del legado clásico, convirtiendo a Sagunt en un referente fundamental no sólo a nivel nacional sino más allá de nuestras fronteras. La paralización de las representaciones supondría un freno a esa labor que con tanto esfuerzo se ha venido desarrollando en los últimos años.

Durante la semana en la que se realizan los LUDI SAGUNTINI el pueblo se beneficia con la presencia de numerosas personas, no sólo estudiantes y profesorado, que demuestran que el espíritu clásico sigue vivo gracias a iniciativas como esta. Por lo tanto, solicitamos que se mantenga el teatro en su actual condición para que no desaparezcan todos los logros conseguidos después de muchos años.

Comunicamos que el próximo día 29 habrá una concentración delante del Ayuntamiento de Sagunt a las 19,00 h. para solicitar la “no reversión”.

THEATRUM NON DELENDUM  EST!

    

Read Full Post »