Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 22 noviembre 2007

 

Continuem amb l’homenatge que estem retent a L’Orfeo de Claudio Monteverdi en aquest 2007 en què celebrem els 400 anys de la seua estrena. I ho fem en un dia especialment apropiat, ja que avui es commemora a Santa Cecília, la patrona dels músics. En un altre blog nostre li dediquem a la santa romana un article, que tindrà continuïtat amb l’estudi de cinc obres inspirades en la seua figura o a ella dedicades. En alguna d’eixes obres, trobem, per cert, referències a Orfeu que allí seran convenientment destacades. Després d’haver parlat del mite òrfic en la història de la música, d’haver fet un recorregut per totes les representacions d’obres òrfiques i d’oferir els textos llatins d’Ovidi i Virgili, font on, sens dubte, s’inspiraren els diferents llibretistes, afrontem ara com va ser el procés de creació de l’òpera.

4. El tractament en Monteverdi. Del Renaixement al Barroc.

La primera òpera? Així es presenta generalment l’Orfeu de Monteverdi. Els esperits ordenats volen posar un començament, i fins un fi, a totes les coses. La data de la seua representació, 1607, pareix reconfortant: començament d’un segle, d’un gènere, naixement d’una nova era musical que no pareix encara esgotada, a pesar de les dificultats de la creació lírica en aquest final del segle XX.

Però a l’afirmar açò se sent una certa inquietud davant de les trampes d’una ordenació massa perfecta: Existeix la generació espontània d’una manera més clara en música que en biologia? Què és l’òpera? Què tenen en comú L’Orfeo, Don Giovanni de Mozart, L’Anell del Nibelung de Wagner i Wozzeck de Berg? El cant? La forma? El drama? Cap dels elements per separat, però sí en conjunt. A l’aconseguir per primera vegada (absolutament l’única vegada?) una manera de convergència entre el relat dramàtic, l’expressió melòdica contínua i l’arquitectura formal, resulta que Monteverdi és, per descomptat, el primer a escriure una vertadera òpera.

Monteverdi, “artífex de la novetat”

Així va ser batejat el músic per Artusi, un compositor que només va passar a la posteritat per les seues amenaçadores intrigues contra Monteverdi. Què estava ocorrent per a provocar la ira del canonge fins a eixe punt? Simplement havia aparegut una nova expressió musical. Succeïa també que a finals del segle XVI alguns intel·lectuals i artistes especulaven en els cenacles florentins sobre els mèrits respectius de la tragèdia i la música de la Grècia antiga. Un d’ells, Jacopo Peri, just en el canvi de segle, després de Dafne havia creat una Eurídice sorprenent, encara que de vegades monòtona, per a les bodes d’Enric IV i María de Médicis: primera temptativa de dramma per musica, si no primera òpera. Primera narració enterament musical, en compte de la successió de madrigals independents representats fins aleshores en eixes vetllades principesques. Monteverdi, a qui Artusi no s’atreveix a designar pel seu nom en les seues diatribes, segueix el moviment, i Artusi s’irrita. Contra qui? Contra un geni excepcional, l’únic capaç d’unir tradició i modernitat apartant-se tant dels hàbits com dels nous dogmes, i que funda d’aquesta manera una nova època. El període que ens ocupa, els últims anys del segle XVI i els primers del XVII, és d’una relativa estabilitat política, abans de la turbulenta Guerra dels Trenta Anys. La riquesa permet a les ciutats i corts italianes (excepte Roma, garant de la tradició) lliurar-se a l’efervescència de l’esperit i dels sentits. Si Venècia és opulenta, no ho és menys Màntua, sense deixar de vigilar zelosament a Florència.

 

La música profana és l’escenari principal de les competicions estètiques. Al costat de la villanela i la canzonetta, el madrigal polifònic s’allibera dels lligams contrapuntístics per mitjà de l’audàcia de les modulacions i de les expressions, visionàries en Gesualdo, pastorals en Marenzio. El cromatisme polvoritza la modalitat i crea noves relacions harmòniques, el centre de gravetat de la polifonia es desplaça del tenor (el tenor medieval) cap a la veu superior, de seguida compensada per un baix que prompte serà “continu”.

El text poètic, floró de l’humanisme neoantic, determina des d’aleshores per la seua prosòdia l’estructura mateixa de la melodia, la seua presència imposa la necessitat de fer intel·ligible el discurs musical, sovint tendent a l’homofonia. És cert que el contrapunt tradicional domina encara en la música religiosa. Però observem les dates: a Roma moren Lasso i Palestrina en 1594; a Venècia, Willaert ha desaparegut fa temps (1562) i Zarlino el segueix en 1590. D’un altre costat, a Màntua publica Monteverdi en 1592 el seu Tercer Llibre de Madrigals. I en les tribunes de Sant Marc, Gabrieli, que mor en 1612, embriaga els oients amb els fastos d’un estil instrumental en ple esplendor. La llibertat de Monteverdi davant d’aquesta agitació estètica és fascinant. Músic en la cort de Màntua, acompanya el seu patró en les campanyes europees. Format en el vell contrapunt francoflamenc, atent a les especulacions teòriques dels florentins sobre el recitar cantant, marcat per l’anhel de simplicitat del seu mestre Ingegneri, contemporani del naixement del drama musical religiós a Roma, (l’oratori, amb la Rappresentatione di Anima et di Corpo de Cavalieri en 1600), Monteverdi coneix també les obres de l’Acadèmia de Baïf i la música mesurada a l’estil antic. En el Quart llibre de madrigals, i sobretot en el quint, Monteverdi multiplica les audàcies cromàtiques i harmòniques, i s’orienta clarament cap al baix continu. Al mateix temps assegura la necessària garantia teòrica als seus atreviments en el prefaci del Quint Llibre, i després en el dels Scherzi Musicali de 1607 sota la ploma del seu germà.

1607 és l’any de L’Orfeo. La genialitat de Monteverdi consistirà a reprendre a la seua manera tots els mitjans expressius tradicionals i nous, organitzant-los a continuació exclusivament al servei de la lògica dramàtica. La seua confrontació permanent crearia un irresistible sentiment de perfecció i audàcia. Cada element en el seu lloc, en el moment necessari per a una expressió el més natural possible de les turbulències de l’ànima, perquè Orfeu suposa el reconeixement de la primacia de l’individu sobre el món sencer, siga el dels déus… o el dels canonges.

L’elecció d’Orfeu

Orfeu ha estat molt útil per a les revolucions dramaticomusicals: Peri, Monteverdi, Gluck… Offenbach? Més enllà de la boutade, aquesta permanència no ha d’estranyar-nos ja que en Orfeu cristal·litza l’essència mateixa de l’òpera: el poema i el cant, allò diví i allò humà, la força i el dubte, la felicitat i la desesperació absoluta recorren el mite del semidéu (en tant que fill d’Apol·lo) que s’enfronta als inferns a fi de recuperar a la seua esposa perduda. Orfeu és l’òpera. Centre de les reflexions neoplatòniques dels humanistes dels segles XV i XVI, Orfeu encarna la seua voluntat de conciliar el pensament grec i la teologia cristiana.

Un vincle directe uneix a l’Acadèmia de Florència i Marsilio Ficino, cantor òrfic, i al seu alumne Angelo Poliziano (autor de la primera traducció teatral del mite, La Favola di Orfeo, representat a Màntua en 1480 amb fragments musicals), amb L’Orfeo, la favola in musica de Monteverdi, que es presenta a Màntua davant dels membres de l’Acadèmia degli Invaghiti. Després d’assistir en companyia del seu mestre de capella a les bodes d’Enric IV i Caterina de Médicis en el Palau Pitti, i a la representació de l’Eurídice de Peri sobre llibret de Rinuccini, el 6 d’octubre de 1600, el Duc de Màntua ha de respondre al desafiament dels florentins. Confia la tasca a Monteverdi, present en la cort dels Gonzaga des de deu anys enrere, i per descomptat sobre el mateix tema.

Eurídice resulta pàl·lida en comparació amb el seu brillant successor. Però cal concedir a Peri la paternitat de la primera transposició del parlar cantant a un drama enterament cantat, siga per solistes o cors, on la música s’emmotlla al ritme de la paraula. No obstant s’ha dit que Peri “il·lustra el drama, mentre Monteverdi ho recrea”. El text conserva la prioritat sobre la música, que no participa directament en el drama. Com a anècdota, Rinuccini es va prendre certes llibertats amb el mite: Eurídice pot tornar a la llum sense condicions, la qual cosa permet a Orfeu recuperar-la sense grans riscos. Per a celebrar una boda reial era preferible optar per la prudència! El llibret va ser encarregat a Alessandro Striggio, fill del compositor, diplomàtic en la cort dels Gonzaga, intèrpret de viola i llibretista. Aquest poeta de talent remata l’empresa de transformar el mite d’Orfeu en simple, i sublim, aventura fabulosa, àmpliament esbossada pels intel·lectuals del Renaixement.

Una sola constant: com en el mite original, i com en Virgili, Eurídice no és l’Arlesiana, però quasi. Objecte d’un amor desmesurat, objecte de l’error d’Orfeu, objecte sense més, limitat a dos breus aparicions, relatada (per la Missatgera o pels pastors) i no “relatora”. Com Ovidi i Rinuccini, Striggio borra el primer episodi del mite inicial, un poc escabrós per a una pastoral: el pastor Aristeu acaça a Eurídice i causa indirectament la seua mort. En Striggio, Eurídice agafa flors per a trenar-se una corona. Tota aquesta part, que hauria pogut constituir un primer acte dramàtic tan fort com els següents, és transformat per Striggio en una pastoral bucòlica, que va precedida d’un Proleg. L’acció no arranca vertaderament fins al transcurs del segon acte. A pesar de què aquesta construcció pot parèixer estranya als nostres ulls, no hi ha res de sorprenent en ella: la pastoral era llavors l’espectacle escènic i madrigalesc per excel·lència. Que fàcil seria retraure a Monteverdi aquesta pastoral, quan alguns anys més tard Gluck i Calzabigi esquiven l’enrevessat problema dramatúrgic iniciant la història una vegada que Eurídice ha mort! Una altra diferència: en el mite original el que està prohibit, tant a Eurídice com a Orfeu, no és mirar-se l’un a l’altre, sinó parlar-se (difícil per a una òpera…) i sobretot mirar al fons: als inferns, a la veritat revelada. No transgredir allò que s’ha prohibit reservat als déus. No saber.

 

En Striggio, l’error d’Orfeu és abans de tot humà: no acceptar la decisió dels déus, dubtar, tornar-se per a verificar la presència d’Eurídice. Orfeu ja no és un mite: és un home, un poeta músic l’únic objectiu del qual és Eurídice, a qui perd per excés d’amor i de debilitat. Al final, una vegada que ha tornat a Tràcia, Orfeu evita l’amor de les dones, però no fins el punt de preconitzar la pederàstia, com en Ovidi: no és esquarterat per les bacants sinó que es reuneix amb son pare Apol·lo en apoteosi celestial perquè la naturalesa ja no respon als seus cants. Aquest és el final feliç de Monteverdi en l’edició de 1609, però no és exactament el de Striggio. En el llibret, el poeta havia imaginat l’aparició de les bacants i el seu intent de matar Orfeu es resolia per l’aparició d’Apol·lo. És necessari aclarir que aquest és el déu de la Música? La mateixa Música que obri el drama en el proleg.

Read Full Post »

En aquest tercer capítol de la sèrie dedicada al quatrecenté aniversari de l’estrena de L’Orfeo de Monteverdi, aborden avui la presència del mite en les fonts clàssiques. Hem cregut convenient oferir-les directament al nostre blog, amb la seua traducció, tot i que som conscients de què haguérem pogut remetre al lector a la seua consulta. Ací estan per a que cadascú faça l’ús que vulga. No estan totes les possibles, però sí les més importants i les que, de segur, van usar els llibretistes que van abordar el mite òrfic.

3.  El mite en les fonts clàssiques.

Per a saber què ens diuen les fonts clàssiques gregues o romanes sobre aquest mite hem d’acudir a l’obra de dos autors llatins, Virgili i Ovidi, que van parlar del mite en dues obres seues, en concret en les Geòrgiques i les Metamorfosis, respectivament. En ells és on trobem una narració prou detallada del mite. El que a continuació farem és oferir la versió llatina amb la corresponent traducció castellana d’ambdues obres. La idea és que el text llatí ens servisca per a poder comparar-lo amb el llibret de l’òpera recordada. 

 METAMORFOSIS DE PUBLI OVIDI NASÓ. MITE D’ORFEU I EURÍDICE. LLIBRE DESÉ (1-82) TEXT LLATÍ:

Inde per immensum croceo velatus amictu

aethera digreditur Ciconumque Hymenaeus ad oras

tendit et Orphea nequiquam voce vocatur.

Adfuit ille quidem, sed nec sollemnia verba

5  nec laetos vultus nec felix attulit omen;

fax quoque, quam tenuit, lacrimoso stridula fumo

usque fuit nullosque invenit motibus ignes.

Exitus auspicio gravior. Nam nupta per herbas

dum nova Naiadum turba comitata vagatur,

10 occidit in talum serpentis dente recepto.

Quam satis ad superas postquam Rhodopeïus auras

deflevit vates, ne non temptaret et umbras,

ad Styga Taenaria est ausus descendere porta

perque leves populos simulacraque functa sepulcro

15 Persephonen adiit inamoenaque regna tenentem

umbrarum dominum pulsisque ad carmina nervis

sic ait: “ O positi sub terra numina mundi,

in quem decidimus, quidquid mortale creamur,

 

si licet, et falsi positis ambagibus oris

20 vera loqui sinitis, non huc, ut opaca viderem

Tartara, descendi, nec uti villosa colubris

terna Medusaei vincirem guttura monstri;

causa viae est coniunx, in quam calcata venenum

vipera diffudit crescentesque abstulit annos.

25 Posse patui volui nec me temptasse negabo:

vicit Amor. Supera deus hic bene notus in ora est;

an sit et hic, dubito, sed et hic tamen auguror esse,

famaque si veteris non est mentita rapinae,

vos quoque iunxit Amor. Per ego haec loca plena timoris,

30 per Chaos hoc ingens vastique silentia regni,

Eurydices, oro, properata retexite fata.

Omnia debemur vobis paulumque morati

serius aut citius sedem properamus ad unam.

Tendimus huc omnes, haec est domus ultima, vosque

35 humani generis longissima regna tenetis.

Haec quoque, cum iustos matura peregerit annos,

iuris erit vestri: pro munere poscimus usum.

Quod si fata negant veniam pro coniuge, certum est

nolle redire mihi: leto gaudete duorum “.

40 Talia dicentem nervosque ad verba moventem

exsangues flebant animae: nec Tantalus undam

captavit refugam stupuitque Ixionis orbis,

nec carpsere iecur volucres, urnisque vacarunt

Belides, inque tuo sedisti, Sisyphe, saxo.

45 Tunc primum lacrimis victarum carmine fama est

Eumenidum maduisse genas, nec regia coniunx

sustinet oranti nec, qui regit ima, negare

Eurydicenque vocant. Umbras erat illa recentes

inter et incessit passu de vulnere tardo.

50 Hanc simul et legem Rhodopeïus accipit Orpheus,

ne flectat retro sua lumina, donec Avernas

exierit valles; aut irrita dona futura.

Carpitur adclivis per muta silentia trames,

arduus, obscurus, caligine densus opaca.

55 Nec procul afuerunt telluris margine summae:

hic, ne deficeret, metuens avidusque videndi

flexit amans oculos: et protinus illa relapsa est

bracchiaque intendens prendique et prendere certans

nil nisi cedentes infelix adripit auras.

Iamque iterum moriens non est de coniuge quicquam

questa suo (quid enim nisi si quereretur amatam?)

supremumque “vale“, quod iam uix auribus ille

acciperet, dixit revolutaque rursus eodem est.

 

Non aliter stupuit gemina nece coniugis Orpheus,

65 quam tria qui tirmidus, medio portante catenas,

colla canis vidit; quem non pavor ante reliquit,

quam natura prior, saxo per corpus oborto;

quique in se crimen traxit voluitque videri

Olenos esse nocens, tuque, o confisa figurae,

70 infelix Lethaea, tuae, iunctissima quondam

pectora, nunc lapides, quos umida sustinet Ide.

Orantem frustraque iterum transire volentem

portitor arcuerat; septem tamen ille diebus

squalidus in ripa Cereris sine munere sedit:

75 cura dolorque animi lacrimaeque alimenta fuere.

Esse deos Erebi crudeles questus in altam

se recipit Rhodopen pulsumque aquilonibus Haemum.

Tertius aequoreis inclusum Piscibus annum

finierat Titan, omnemque refugerat Orpheus

80 femineam Venerem, seu quod male cesserat illi,

sive fidem dederat; multas tamen ardor habebat

iungere se vati: multae doluere repulsae.

  TRADUCCIÓ

Oferim l’espanyola d’Antonio Ruiz de Elvira en Colección Hispánica de Autores Griegos y Latinos, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

De allí se aleja el Himeneo, cubierto por azafranado manto,

atravesando el cielo inmenso, y se dirige a la región de los Cíco

nes, y en vano lo llama la voz de Orfeo. Presente estuvo, sí, pero

5 ni llevó allí palabras rituales ni rostro gozoso ni favorable pre-

sagio. Incluso la antorcha que sostenía no dejó de chisporrotear

produciendo un humo que hacía brotar las lágrimas, y no logró,

por más que se la movió, dar llama alguna. El resultado fue aún

más grave que el augurio: pues la recién casada, durante

unpaseo en el que iba acompañada de un tropel de Náyades, su-

10 cumbió de la mordedura de una serpiente en un tobillo. La lloró

mucho el artista rodopeo en los aires de arriba, tras de lo cual,

para no dejar de probar también con las sombras, se atrevió a

descender a la Estige por la puerta del Ténaro, y, atravesando

multitudes ingrávidas y espectros que habían recibido sepultura,

15 se presentó ante Perséfone y ante el soberano que gobierna el

repulsivo reino de las sombras, y pulsando las cuerdas en acompa-

ñamiento a su canto dijo así: “ Oh divinidades del mundo situado

bajo tierra, al que venimos a caer cuantos somos engendrados mor-

tales, si es lícito y vosotros permitís que yo diga la verdad omi-

 

20 tiendo los rodeos propios de una boca mentirosa, no he descendido

aquí para ver el oscuro Tártaro , ni para encadenar las tres gar-

gantas, provistas de culebras en vez de vello, del monstruo Me-

duseo; el motivo de mi viaje es mi esposa, en la que una víbora,

al ser pisada, introdujo su veneno, y le arrebató sus años en creci-

25 miento. Yo quise ser capaz de soportarlo, y no negaré que lo he in-

tentado; el Amor ha vencido. Es un dios bien conocido en las re-

giones de arriba; yo no sé si también lo es aquí, pero sospecho

que sí lo es también, y si la fama del antiguo rapto no ha mentido,

también a vosotros os unió el Amor. Por estos lugares llenos de

30 espanto, por este inmenso Caos y por el silencio del vasto terri-

torio yo os lo pido: volved a tejer el prematuro destino de Eurí-

dice. Todos los seres os somos debidos, y tras breve demora, más

tarde o más temprano, marchamos velozmente al mismo sitio.

Aquí nos encaminamos todos, ésta es la última morada, y vosotros

35 poseéis los más dilatados territorios habitados por la raza huma-

na. También Eurídice será de vuestra propiedad cuando en sazón

haya cumplido los años que le corresponden; os pido su disfrute

como un obsequio; y si los hados niegan esta concesión para mi

esposa, yo tengo tomada mi firme resolución de no volver: gozad

40 con la muerte de los dos “. Mientras él hablaba así y hacía vibrar

las cuerdas acompañando a sus palabras, lo lloraban las almas sin

sangre; Tántalo no trató de alcanzar el agua que se le escapaba,

quedó paralizada la rueda de Ixión, las aves no hicieron presa en

el hígado, y tú, Sísifo, te sentaste en tu peña. Entonces se dice que 

5 por primera vez las mejillas de las Euménides, subyugadas por el

canto, se humedecieron de lágrimas, y ni la regia consorte ni el

que gobierna los abismos fueron capaces de decir que no al supli-

cante, y llaman a Eurídice. Se encontraba ella entre las sombras

recién llegadas, y avanzó con paso lento por la herida. El rodopío

50 Orfeo la recibió, al mismo tiempo que la condición de no volver

atrás los ojos hasta que hubiera salido de los valles del Averno;

en otro caso quedaría anulada la gracia.

Emprenden la marcha a través de parajes de silenciosa quietud

y siguiendo una senda empinada, abrupta, oscura, preñada de ne-

55 gras tinieblas, y llegaron cerca del límite de la tierra de arriba.

Allí, por temor a que ella desfalleciese, y ansioso de verla, volvió

 el enamorado los ojos, y en el acto cayó ella de nuevo al abismo.

Y extendiendo ella los brazos y esforzándose por ser abrazada y

por abrazar, no agarra la desventurada otra cosa que el aire que

60 se le escapa, y al morir ya por segunda vez no profirió queja algu-

na de su esposo (¿pues de qué se iba a quejar sino de que la ha-

bía amado?), y diciéndole un último adiós, que apenas pudieron

percibir los oídos de Orfeo, descendió de nuevo al lugar de donde

partiera. Con la doble muerte de su esposa quedó Orfeo no menos

aturdido que el que vio asustado los tres cuellos del perro, de

65 los cuales el central llevaba las cadenas; a aquel hombre no le

abandonó el pánico antes que su anterior naturaleza, pues la pie-

dra le invadió el cuerpo. O que Óleno, que se echó la culpa y

quiso pasar por convicto, o que tú, desdichada Letea, ensoberbe-

70 cida de tu belleza, corazones ambos unidísimos en otro tiempo, hoy

peñas que descansan sobre el húmedo Ida.

Suplicó Orfeo, y en vano quiso volver a pasar; el barquero

lo rechazó, y aun así durante siete días permaneció él sentado en

la orilla, desaliñado y ayuno del don de Ceres; la angustia y

75 la pena de su alma y las lágrimas fueron su alimento. Después de

lamentarse llamando crueles a los dioses del Érebo, se retiró al

elevado Ródope y al Hemo batido por los aquilones. Por tres ve-

ces había terminado Titán el año que cierran los acuáticos

80 Peces, y Orfeo había evitado entretanto todo amor femenino, ya

fuera por la desgracia que le había acontecido, ya porque hubier-

ra dado su palabra; a muchas, sin embargo, las dominaba el ansia

apasionada de unirse al poeta, muchas sintieron el dolor de verse rechazadas. 

GEÒRGIQUES DE PUBLI VIRGILI MARÓ / MITE D’ORFEU I EURÍDICE. LLIBRE IV (454-522) TEXT LLATÍ

 

Tibi has miserabilis Orpheus

455 hautquaquam ob meritum poenas, ni fata resistant,

suscitat et rapta graviter pro coniuge saevit.

Illa quidem, dum te fugeret per flumina praeceps,

inmanem ante pedes hydrum moritura puella

servantem ripas alta non vidit in herba.

460 At chorus aequalis Dryadum clamore supremos

implerunt montis; flerunt Rhodopeiae arces,

altaque Pangaea et Rhesi Mavortia tellus,

atque Getae atque Hebrus et Actias Orithyia.

Ipse cava solans aegrum testudine amorem

465 te, dulcis coniunx, te solo in litore secum,

te veniente die, te decedente canebat.

Taenarias etiam fauces, alta ostia Ditis,

et caligantem nigra formidine lucum

ingressus Manisque adiit regemque tremendum

470 nesciaque humanis precibus mansuescere corda.

At cantu conmotae Erebi de sedibus imis

umbrae ibant tenues simulacraque luce carentum,

quam multa in foliis avium se milia condunt,

vesper ubi aut hibernus agit de montibus imber,

475 matres atque viri defunctaque corpora vita

magnanimum heroum, pueri, innuptaeque puellae,

impositique rogis iuvenes ante ora parentum;

quos circum limus niger, et deformis harundo

Cocyti tardaque palus inamabilis unda

480 alligat, et noviens Styx interfusa coercet.

Quin ipsae stupuere domus atque intima Leti

Tartara, caeruleosque implexae crinibus angues

Eumenides, tenuitque inhians tria Cerberus ora,

atque Ixionii vento rota constitit orbis.

485 Iamque pedem referens casus evaserat omnis,

redditaque Eurydice superas veniebat ad auras,

pone sequens (namque hanc dederat Proserpina legem),

cum subita incautum dementia cepit amantem,

ignoscenda quidem, scirent si ignoscere Manes.

490 Restitit Eurydicenque suam iam luce sub ipsa

immemor, heu, victusque animi respexit. Ibi omnis

effusus labor, atque immitis rupta tyranni

foedera, terque fragor stagnis auditus Averni.

Illa, “Quis et me“, inquit, “miseram, et te perdidit, Orpheu,

495 quis tantus furor? en iterum crudelia retro

fata vocant, conditque natantia lumina somnus.

Iamque vale; feror ingenti circumdata nocte

invalidasque tibi tendens, heu non tua, palmas! “

Dixit et ex oculis subito, ceu fumus in auras

 

500 commixtus tenuis, fugit diversa neque illum

prensantem nequiquam umbras et multa volentem

dicere praeterea vidit; nec portitor Orci

amplius obiectam passus transire paludem.

Quid faceret ? quo se rapta bis coniuge ferret?

505 quo fletu Manis, qua numina voce moveret?

Illa quidem Stygia natabat iam frigida cumba.

Septem illum totos perhibent ex ordine menses

rupe sub aëria deserti ad Strymonis undam

flevisse et gelidis haec evolvisse sub antris

510 mulcentem tigris et agentem carmine quercus;

qualis populae maerens philomela sub umbra

amissos queritur fetus, quos durus arator

observans nido implumis detraxit; at illa

flet noctem, ramoque sedens miserabile carmen

integrat, et maestis late loca questibus implet.

516 Nulla Venus, non ulli animum flexere hymenaei.

Solus Hyperboreas glacies Tanaimque nivale

marvaque Riphaeis numquam viduata pruinis

lustrabat raptam Eurydicen atque inrita Ditis

520 dona querens; spretae Ciconum quo munere matres

inter sacra deum nocturnique orgia Bacchi,

discerptum latos iuvenem sparsere per agros.

    TRADUCCIÓ. (Oferim l’espanyola de Tomás de la Ascención Recio García en la Colección Gredos, 1990.)

454 Orfeo , digno de compasión por su desgracia inmerecida, promueve contra ti este castigo, si los hados no se oponen, y duramente venga la pérdida de su esposa. Al tiempo que huyendo de ti [1] la joven a la muerte destinada corría veloz por las márgenes del río, no vio a sus pies en la crecida hierba un monstruoso hidro, que vigila las riberas. 460 Entonces el coro de las Dríades,  de su misma edad, llenó con su clamor las cimas de los montes; lloraron las alturas del Ródope y el elevado Pangeo y la tierra belicosa de Reso y los getas y el Hebro y la ateniense Oritía. Y él, Orfeo, consolando con la cóncava cítara su desgraciado amor, 465 a ti, oh dulce esposa, a ti con él a solas sobre la ribera solitaria, a ti al despuntar el día, a ti, cuando ya se retiraba, te cantaba. Entró en las mismas gargantas del Ténaro, profunda entrada de Plutón y bosque sombrío do mora el negro espanto, y se presentó a los Manes  y ante el rey temible y 470 ante los corazones que no saben ablandarse con humanas súplicas. Entonces, conmovidas por su canto, de las profundas moradas del Érebo acudían las tenues sombras y los espectros de aquéllos que carecen de luz, tan numerosos cual las aves que a millares se esconden en la fronda, cuando el Véspero o la huracanada lluvia las aleja de las montañas, 475 madres y esposos y los cuerpos sin vida de héroes magnánimos, niños y doncellas y jóvenes colocados sobre la hoguera a la vista misma de sus padres; alrededor de ellos un negro limo y el cañaveral repugnante del Cocito y la odiosa laguna de estancadas aguas los 480 aprisiona y la Estigia esparcida entre ellos nueve veces los encierra. Además se quedaron presos de estupor los reinos mismos de la Muerte en la profundidad del Tártaro, y las Euménides de cabellos trenzados con serpientes azuladas, y el Cérbero se quedó con sus tres bocas abiertas y la rueda de Ixión que voltea el viento se paró. 485 Y ya Orfeo, volviendo sobre sus pasos, había escapado a los peligros todos y Eurídice recobrada llegaba a la región de la luz siguiéndole detrás (pues Prosérpina había impuesto esta condición), cuando una locura repentina se apoderó del imprudente amante, perdonable en verdad, si los Manes supieran de perdón: 490 se detuvo y a su Eurídice, en los umbrales mismos de la luz, olvidado ¡ ay ! y en su corazón vencido, se volvió a mirarla. Al punto se desvanecieron todos los esfuerzos y quedaron quebrantados los pactos con el cruel tirano y por tres veces se dejó oír un sordo ruido sobre el lago del Averno. Y ella: “ ¿ Qué locura, dijo, a mí, desgraciada, y a ti, Orfeo, al mismo tiempo nos ha perdido ?

 

 495 ¿ Qué locura tan grande ? He aquí que por segunda vez los hados crueles me llaman atrás y el sueño cubre mis flotantes ojos. Adiós ya; soy llevada envuelta en las sombras de la inmensa noche, hacia ti, tendiendo, ¡ ay ! ya no tuya, mis impotentes manos “.Dijo y rápidamente desapareció de su vista en dirección contraria, como el humo que impalpable en el aire se disipa, 500 ni en adelante vio ya más a él, que en vano intentaba apresar las sombras y decirle muchas cosas; el portero del Orco no toleró más que él cruzase la laguna que se interpone. ¿Qué hacer? ¿adónde se encaminaría, después de haberle sido arrebatada dos veces su esposa?, 505 ¿con qué llanto a los Manes, con qué súplicas a otros dioses movería? Ella en tanto navegaba ya fría sobre la barca estigia. Cuentan que siete meses enteros y seguidos lloró él al pie de una aérea roca, cabe las riberas del Estrimón desierto y que en el fondo de heladas grutas dio a sus cuitas rienda suelta, 510 amansando a los tigres y arrastrando con su canto a las encinas. 516 No hubo amor ni himeneo alguno que doblegasen el ánimo de Orfeo. Solo, recorría los hielos hiperbóreos y el nevado Tanais y los campos jamás viudos de las escarchas Rífeas, llorando la pérdida de su Eurídice y el beneficio inútil de Plutón; 520 desdeñadas las mujeres de los cícones por este honor, en medio de los sacrificios de los dioses y de orgías nocturnas en honor de Baco, dispersaron por la llanura extensa el cuerpo despedazado del joven.



[1] Se refiere a Aristeo, cuya leyenda une Virgilio con la de Eurídice. Aristeo es hijo de la ninfa Cirene y del dios-río Peneo. Las ninfas le adiestraron en las faenas de la lechería y la apicultura, así como en el cultivo de la vid. Es por ello que aparece en las Geórgicas. Aristeo perseguía a Eurídice, esposa de Orfeo, por la orilla de un río, cuando ésta, al huir, fue mordida por una serpiente, herida que le causó la muerte.

Read Full Post »

 

Seguim amb el nostre particular homenatge a L’Orfeo de Monteverdi. En l’article d’avui farem un recorregut històric i cronològic per totes les representacions, obres de qualsevol tipus,  especialment òperes,  que s’han fet al llarg de la història de la música. Som conscients de què no estan totes, però hem tractat de recollir la majoria. Es podrà comprovar amb quina profusió ha estat emprat el mite òrfic en la història de la música. Eixe és, doncs, el títol de segon paràgraf.

2. El naixement de l’òpera. Orfeu en  la història de la música.

El 18 de juliol de 1472 es va estrenar en la capella de la cort del Palau Ducal de Màntua Orfeo, música d’escena de Germi, per a la tragèdia La favola d’Orfeo d’Angelo Poliziano.

El 4 d’octubre de 1600 el poeta Ottavio Rinuccini acaba en Florència el llibret de Euridice, basat en L’Euridice d’Angelo Poliziano.

El 6 d’octubre de 1600 s’estrenà al Palau Pitti de Florència la tragedia in musica de Jacopo Peri Euridice (musiche sopra l’Euridice di Rinuccini). Amb llibret d’Ottavio Rinuccini, està considerada per molts com la primera òpera de la història, tot i que existeix la certesa de què en Itàlia va haver representacions anteriors d’aquest gènere, concretament a partir de 1597, any de l’estrena de la Dafne del mateix Peri. Com a mínim, pot dir-se que Euridice és la primera òpera que conservem íntegra en l’actualitat. El mateix compositor va cantar en el seu dia la part d’Orfeu, escrita per a tenor.El tema òrfic desvelà un immediat interés entre els compositors del segle XVII.

Giulio Caccini, per exemple, estrenà en 1602 una obra titulada igualment Euridice, però no fou fins 1607 quan es va escriure la primera gran òpera sobre el tema, que encara avui segueix vigent, tant als teatres com en els catàlegs discogràfics: La favola d’Orfeo, de Claudio Monteverdi. Aquesta òpera es va estrenar, com dèiem al primer article d’aquesta sèrie, al Palau Ducal de Màntua. L’èxit fou tal, que poc després es va fer una funció pública en el teatre de la cort, de la mateixa ciutat. De fet, va haver 4 representacions en 1607 d’aquesta òpera: el 22 de febrer (anteprima en l’Accademia degli Invaghiti), el 24 de febrer (estrena oficial, en la Galleria dei Fiumi), el 26 de febrer (Teatro di Corte, Gran Sala delle Commedia agli Uffizi) i 1 de març (rèplica en el Teatro di Corte). El llibret, d’Alessandro (Sandrino) Striggio, i la música foren encarregats pel duc Vincenzo Gonzaga per als carnavals de l’esmentada ciutat italiana. Dividida en 5 actes, l’òpera presenta escenes al·legòriques i acaba amb l’ascens d’Orfeu als cels, acompanyat per Apol·lo.

 

Monteverdi aconsegueix fragments de gran efecte, com l’esplèndid Questi i campi di Tracia del cinquè acte, magnífic lament que mostra un Orfeu derrotat, amb efectes d’eco molt ben aconseguits.

L’1 de juny de 1619 s’estrena al Palazzo Borghese de Roma La morte d’Orfeo op. 2, tragicomèdia pastoral en 5 actes d’Stefano Landi. Posteriors són L’Orfeo tragicomèdia per a música en 1 pròleg i 3 actes de Luigi Rossi, basat en un llibret de Francesco Buti i estrenat al Palais Royal de París el 2 de març de 1647 i l’Orfeo ovvero Amore spesso inganna d’Antonio Sartorio, amb text d’Aurelio Aureli, sobre textos de Virgili (Geòrgiques) i Ovidi (Metamorfosis), representat per primera vegada en Venècia el 14 de desembre de 1672.

El 9 de febrer de 1676 s’estrena a Palerm L’Orfeo de Giuseppe di Dia, amb llibret de Paolo Chirico.

El 19 de maig de 1683 a Viena s’estrenà La lira d’Orfeo, trattenimento per musica d’Antonio Draghi. Eixe mateix any escriu Marc-Antoine Charpentier la cantata dramàtica Orphée descendant aux enfers que s’estrenà a París. El 20 de gener de 1699 André Campra estrena al teatre del Palais Royal el divertiment en 1 acte Orfeo nell’inferi.

L’1 d’octubre de 1715 Johann Joseph Fux estrena Orfeo ed Euridice (n. 309) componimento da camera per musica en 1 acte al jardí del palau de Laxenburg en Viena. També a la capital austríaca, al Burgtheater, s’estrenà el 26 de juliol de 1740 I lamenti d’Orfeo, festa da camera a 2 veus de Georg Christoph Wagenseil, amb llibret de Giovanni Claudio Pasquini.

El 26 de juliol de 1750, també al Burgtheater de Viena s’estrena la favola pastorale per musica (pasticcio) en 2 actes dels compositors Nicolò Jommelli, Andrea Bernasconi, Georg Christoph Wagenseil,  Ignaz Holzbauer, Johann Adolf Hasse i Baldassare Galuppi, amb llibret de Giampetro Tagliazucchi.

Carl Heinrich Graun, amb ocasió de l’aniversari de la reina mare Sofia Dorotea de Hannover, estrenà el 27 de març de 1752 en la Opernhaus de Berlin L’Orfeo, tragedia per musica en 3 actes, sobre llibret de Leopoldo Villati de Villatburg.

El 26 de desembre de 1759 en el Nuovo Teatro Regio de Torí s’estrenen 3 ballets de Giuseppe Antonio Le Messier amb títols totalment d’inspiració clàssica: Orfeo e Euridice, Bacco conquistatore e introduttore della vigna in India, Ritorno dei vincitori dall’anfiteatro.

Sobre un llibret degut a Raniero de Calzabigi, Christoph Willibald Gluck composà la seua òpera Orfeo ed Euridice, estrenada al Burgtheatrer de Viena el 5 d’octubre de 1762, per a celebrar l’onomàstica de l’emperador Francesc I de Lorena. L’obra agradà, encara que presentava ja alguns dels trets que més tard definirien la famosa reforma del gènere operístic que el compositor alemany anava a dur a terme a partir de la revisió d’Alceste (1767).L’obertura enllaçada amb el primer número, el paper predominant del cor o l’absència de recitatius secs són algunes de les seues innovacions. El 2 d’agost de 1774 l’òpera es representà al Palais Royal de París amb el llibret traduït al francés per Pierre-Louis Moline. A diferència de l’escenificació vienesa, en aquesta ocasió el paper d’Orfeu  fou cantat per un tenor, i no per un castrato. Al segle XX el paper ha arribat a ser interpretat fins i tot per un baríton (Dietrich Fischer-Dieskau).

L’acció, tancada amb final feliç (Eurídice és perdonada i pot tornar als braços d’Orfeu) presenta només tres personatges: Orfeu, Eurídice i Amor, a més del cor, que representa nimfes, pastors i fúries infernals. Justament, el tractament coral en aquesta òpera és extraordinari. No es queda enrere l’escriptura per a l’orquestra, en la que Gluck recorre a efectes imitatius, com els lladrucs de Cèrber en el segon acte. En el pla vocal, la línia melòdica de les àries és d’una innegable bellesa i qualitat. En aquest sentit, el fragment més famós és Che farò senza Euridice? (el que podem sentir al nostre blog, després de la toccata inicial de L’Orfeo de Monteverdi), que Eduard Hanslick, crític musical, va prendre per a tractar el tema del caràcter expressiu de la música al seu assaig D’allò bell en la música. Segons aquests crític i musicòleg alemany, aquesta bella melodia no arriba a expressar tristesa per la pèrdua de l’estimada, sinó alegria, com si l’haguera retrobada. Siga com siga, el fragment conté el característic toc agredolç propi del compositor.

El 15 de gener de 1763 el Nuovo Teatro Regio de Torí és escenari, entre d’altres obres, de l’estrena del ballet La morte d’Orfeo  de Giuseppe Antonio Le Messier. Orfeo e Euridice de Gluck es representà el 24 de juliol de 1763 al Burgtheater de Viena i el 31 de juliol del mateix any al Schlosstheater de Schönbrunn, també en Viena.

El 24 d’agost de 1769 els espectadors que acudiren al Nuovo Teatro Regio de Parma a celebrar les noces de Ferran de Borbó amb Maria Amalia d’Ausburg-Lorena van assistir a una autèntica vetllada mitològica. Gluck estrenà el tríptic Le feste d’Apollo en un pròleg amb llibret de Carlo Innocenzo Frugoni i tres actes per títols Bauci e Filemone, Aristeo i Orphée et Eurydice i llibrets respectius de Frugoni i Calzabigi. També s’estrenaren Acis e Galathée, pastoral heroica de Jean Baptiste Lully i Acis and Galatea HWV 49b, oratori-serenata, de Georg Frideric Händel, amb llibret de Gay, Pope i Hughes.

El dissabte 7 d’abril de 1770 s’estrena en el King’s Theater de Londres de Orpheus, òpera-pasticcio amb música de Gluck, Johannn Christian Bach, Pietro Alessandro Guglielmi i Gaetano Guadagni, sobre un llibret de Calzabigi en revisió de Bottarelli.L’obra de Gluck, Orfeo ed Euridice, continuà representant-se en Europa: el 19 de maig de 1771 al Teatro Comunale de Bolònia, el 9 de març de 1773 en Londres, el 2 d’agost de 1774 (com ja hem dit) la versió francesa en París. També el pasticcio de Gluck-Bach-Guadagni es repeteix el 5 de febrer de 1773 en el Residenztheater de Munic i el 4 de novembre de 1774 al Teatro San Carlo de Nàpols.

El 25 de novembre de 1773 s’estrena al Drottningholm Teater d’Estocolm Orpheus och Euridice de Baldassare Uttini, adaptació de l’obra de Gluck en traducció sueca de G. Rothman.

Al Teatre della Pergola de Florència es representa el balletto eroico-pantomimo de Pietro Alessandro Guglielmi.Antonio Tozzi estrena al Churtfürster Hoftheater de Munic el 9 de gener de 1775 la tragèdia lírica Orfeo ed Euridice amb llibret de Marco Coltellini, basat també en el text de Calzabigi.

El 3 de gener de 1776 al Teatro San Benedetto de Venècia s’estrenà l’òpera sèria en 1 acte i 7 escenes Orfeo ed Euridice de Ferdinando Bertoni, sobre text de Calzabigi; el 31 de maig de 1780 es fa l’estrena al King’s Theater de Londres.

El 10 de febrer de 1781 en el Teatro delle Dame de Roma, Luigi Caruso estrena l’intermezzo dansat L’Orfeo per a la seua òpera Il fanatico per la musica.

El 14 de juny de 1784 en el Little Theater de Dublí s’estrena l’òpera burlesca de Tommasso Giodani sobre text de Robert Houlton Orfeo ed Euridice.

El Teatras de Nieswiez de Vilnius (Lituània) és escenari el 17 de setembre de 1784 del ballet Orfeusz w piekle (Orfeu al infern) de Dawid Holland.

La Corsika’scher Saal de Berlin acull el 16 de gener de 1785 Orpheus, singspiel en 3 actes de Friedrich Wilhelm Heinrich Benda, sobre un llibret de Gottfried Ferdinand von Lindermann.

El 31 de gener de 1786 es fa l’estrena al Kongelige Teater de Copenhagen de Orpheus og Eurydike, singspiel en 3 actes, de Johann Gottlieb Naumann, amb llibret en danés de Charlotta Dorothea Biehl, basat en la revisió de von Lindermann al text de Calzabigi.Bertoni estrena el 31 de gener de 1788 la segona versió del seu Orfeo, en revisió de Johann Friedrich Reichardt i basada, com no?, en Calzabigi, a la Königliches Opernhaus de Berlin.

El 17 de maig de 1788 en el Teatro degli Intrepidi de Florència s’estrena l’acció teatral en 1 acte de Giusseppe Moneta Orfeo.

Orfeo ed Euridice de Gluck fou adaptada com a ballet per Giusseppe Nucci i Gaetano Pugnani i estrenada el 29 de gener de 1791 al Nuovo Teatro Regio de Torí.

Eixe any 1791 Josef Haydn acaba L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice, òpera en 4 actes amb text de Carlo Francesco Badini. Es tracta d’una obra que Johann Peter Salomon, protector del compositor en Londres, li va encarregar per a la reapertura del King’s Theater del Haymarket en la capital anglesa.. Però l’òpera no va poder estrenar-se, ja que George III va denegar a l’empresari les ajudes requerides per a arreglar l’escenari del local. Oblidada durant molt de temps, l’òpera s’estrenà de forma pòstuma el 9 de juny de 1951 al Teatro della Pergola de Florència, dins del festival del Maggio Musicale Fiorentino, amb la mítica Maria Callas en el paper d’Eurídice. Es tracta d’una obra profundament tràgica, que mostra la mort d’Orfeu a mans de les bacants en un final esgarrifador, a pesar de la pobresa del seu llibret. Per cert, per a rebaixar la crudesa de l’escena, el llibretista decidí que les esmentades dones no esquarteraren Orfeu, sinó que li oferiren una copa de verí.

Els pasticcio sobre Orfeo ed Euridice es repeteixen amb aportacions de més músics. El Covent Garden de Londres acull l’estrena d’un amb música de Gluck, J. C. Bach, Händel, Sacchini, Wichsell i Reeve.

El 5 de març de 1794 el Petrovskij Teatr de Moscou acull la cantata amb gran orquestra Orfeo ed Euridice de Simone Eustachio.

La versió francesa de Gluck creua l’Atlàntic i s’ofereix a Charleston (Carolina del Sud) el 24 de juny de 1794.

Ferdinando Bertoni estrena Orfeo ed Euridice, òpera sèria, en el Teatre alla Fenice de Venècia el 13 de maig de 1795.

A Portugal (Real Theatro de Sao Carlos de Lisboa) arriba la versió italiana de Orfeo ed Euridice de Gluck el 6 d’abril de 1801.

L’11 d’agost de 1808 Gioacchino Rossini estrena al Liceo Filarmonico de Bolònia la cantata per tenor, cor masculí i orquestra Il pianto di Armonia sulla morte d’Orfeo, amb text de Girolamo Ruggia.

El 7 de maig de 1822 s’estrena el ballet mitològic Orfeo de Giacomo Serafini al Teatro Comunale de Bolònia.La revisió de L’Orfeo de Monteverdi, deguda a François-Joseph Fétis, s’estrena el 14 d’abril de 1832 a la Sala de Concert del Conservatori Nacional de Música de París.

Es torna a representar la versió francesa de Orphée et Eurydice al Teatre de l’Acadèmia Real de Música de París el 24 de març de 1838. La revisió d’aquesta obra feta per Hector Berlioz en 4 actes i 2 quadres es representà el 19 de novembre de 1859 al Teatre Líric de París.La versió italiana de Gluck s’ofereix el 25 de maig de 1863 al Winter Garden Theater de Nova York.

El 21 d’octubre de 1858 el Théâtre des Boufes-Parisienes és escenari de la primera versió de Orphée aux enfers, opereta en 2 actes i 4 quadres de Jacques Offenbach, amb llibret d’Hector Crémieux (de nom artístic Henry Meilhac) i Ludovic Halévy.

El 23 de novembre de 1868 es representa la traducció italiana d’aquesta obra el Teatro Nuovo de Napoli, que torna a oferir-se el 29 de maig de 1869.El 11 de maig de 1871 al Teatro Milanese de Milà s’ofereix Orfeo in Vioron (Orfeo, la musica dell’avvenire), òpera de Cesare Casiraghi (paròdia de l’opereta d’Offenbach), sobre llibret de Carlo Riguetti.

La revisió en 4 actes de Orphée aux enfers de Jacques Offenbach es presenta al Théâtre de La Gâité de París el 7 de febrer de 1874.

L’Orfeo ed Euridice de Gluck segueix representant-se: 23 i 27 d’octubre de 1888, 13 i 30 de gener, 19 d’octubre de 1889, 16 de novembre i 3 de desembre de 1890 al Teatro Costanzi de Roma, 11 de maig de 1889 al Teatro Vittorio Emanuele II de Torí; 25 de gener de 1891 al Teatro alla Scala de Milà, 10 de desembre de 1892 al Lyceum Theater de Londres, 6 de març de 1896, 20 de desembre de 1899, 9 de febrer de 1905, 30 de desembre de 1908 a l’Opéra-Comique de París, 10 de novembre de 1898 al Comunale de Bolònia, 21 de novembre de 1907 al Théâtre de La Gâité de París en la revisió de Berlioz; 17 de maig de 1898 al Covent Garden de Londres (versió francesa).

El 25 de febrer de 1904 al Conservatori Nacional de Música de París s’ofereix la revisió del compositor Vincent d’Indy (sense 3r acte) de Orphée (L’Orfeo) de Claudio Monteverdi. D’aquesta mateixa obra s’ofereix la revisió que va fer Giacomo Orefice en el Conservatori “Giusseppe Verdi” de Milà el 30 de novembre de 1909, el 10 d’abril de 1910 al Comunale de Bolònia, el 16 d’abril de 1910 al Théâtre du Casino de Montecarlo i el 14 d’abril de 1912 al Metropolitan Opera House de Nova York.

L’obra s’ofereix en versió original el 2 de maig de 1911 al Théâtre Réjane de París.

Altra representació de la revisió de Berlioz de l’obra de Gluck a l’Opéra Comique de París el 20 d’abril de 1912.

Primera representació al Teatro Costanzi de Roma de L’Orfeo e Euridice, ballet en 4 escenes i 24 números sobre música de Gluck a càrrec de la mítica Isadora Duncan.

El 13 de maig de 1916 es representa a Milà la tragedia in musica de Jacopo Peri Euridice (musiche sopra l’Euridice di Rinuccini) amb llibret d’Ottavio Rinuccini.

El 14 de juny de 1920 Gian Francesco Malipiero acaba en Roma la partitura de Orfeo, ovvero l’ottava canzone, representació musical en 1 acte (tercer part del tríptic L’Orfeide) sobre un llibret propi basat en Jacopone de Todi, Ranieri de Palermo, Angelo Poliziano i Antonio Alamanti.

L’11 d’octubre de 1921 s’ofereix a l’Opéra Comique de París la revisió de Paul Antonin Vidal del Orfeo e Euridice de Gluck.

Noves representacions de la revisió de Berlioz del Orfeo e Euridice de Gluck el 26 de gener de 1924 al Teatre alla Scala de Milà i 23 de desembre de 1924 a l’Opéra Comique de París i de la revisió de D’Indy de L’Orfeo de Monteverdi el 8 de març de 1924 a l’Institut Francés de Londres.

Première integral en el Stadttheater de Düsseldorf del tríptic L’orfeide, òpera en 3 parts (La morte delle maschere, Sette canzoni, Orfeo, ovvero L’ottava canzone) de Gian Francesco Malipiero en la traducció alemanya d’Erik Orthmann i Willi Aron, el 5 de novembre de 1925. Eixe mateix any Darius Milhaud composa Les malheurs d’Orphée op. 85, opéra-minute de càmera en 3 actes sobre llibret d’Armand Lunel.

Es representa a la Town Hall d’Oxford la revisió de L’Orfeo de Monteverdi realitzada per J. A. Westrup i W. H. Harris, el 7 de desembre de 1925.

El 27 de novembre de  1926 s’estrena al Stadttheater am Friedrichsplatz de Kassel Orpheus und Eurydike op. 21, drama líric o Schauspiel en 3 actes i 1 epíleg d’Ernst Krenek sobre llibret d’Oskar Kokoschka.

S’ofereix la revisió que va fer Giacomo Orefice de L’Orfeo de Claudio Monteverdi al Comunale de Bolònia el 19 de maig de 1928.

El 23 de març de 1929 s’ofereix a l’Opéra Comique de París una nova representació la revisió de Paul Antonin Vidal del Orfeo e Euridice de Gluck.L’Orfeo de Claudio Monteverdi s’ofereix el 11 de maig de 1929 al Smith College de Northampton (Massachusetts).

El 6 de setembre de 1932 s’estrena al Teatro Goldoni de Venècia La favola d’Orfeo, op. 51, òpera de càmera en 1 acte d’Alfredo Cassella, amb llibret del compositor i de Corrado Pavolini.

El 30 de desembre de 1932 i l’1 de febrer de 1933 s’ofereix Orfeo e Euridice de Gluck al Teatre Reial de l’Òpera de Roma. El mateix escenari el 26 de desembre de 1934 i la Scala de Milà el 16 de març de 1935 acullen representacions de L’Orfeo de Monteverdi.Integral en la Fenice de Venècia el  23 de febrer de 1936 del tríptic L’orfeide, òpera en 3 parts (La morte delle maschere, Sette canzoni, Orfeo, ovvero L’ottava canzone) de Gian Francesco Malipiero.

Estrena el 23 de març de 1938 a l’Scala de Milà de Proserpina, drama líric en 3 actes i 5 quadres de Renzo Bianchi, amb llibret de Sem Benelli, i amb Orfeu i Eurídice com a personatges de l’obra.

Estrena el 19 de novembre de 1938 al Kungliga Teatern d’Estocolm de Orfeus i sta’n (Orfeu a la ciutat), ballet de Hilding Rosenberg.

 

El 31 de juliol de 1939 s’ofereix al Teatre Romà d’Orange una nova representació la revisió de Paul Antonin Vidal del Orfeo e Euridice de Gluck.

Orfeo e Euridice de Gluck es pot escoltar altra volta el 4 de març de 1941 al Teatre Reial de l’Òpera de Roma.

La tragedia in musica de Jacopo Peri Euridice (musiche sopra l’Euridice di Rinuccini) amb llibret d’Ottavio Rinuccini s’ofereix al públic a Saratoga Springs (Nova York) el 9 d’abril de 1941.

Estrena el 28 de maig de 1941 al New Theater de Londres del ballet Orfeo ed Euridice de Ninette de Valois, basat en el drama de Gluck.

 L’Orfeo de Monteverdi al Teatro “Giusseppe Verdi” de Trieste, el 6 de gener de 1943.

Estrena al City Center Theater of Music and Drama de Nova York el 28 d’abril de 1948 del ballet en 1 acte i 3 escenes Orpheus d’Igor Stravinsky, amb coreografia de Balanchine.

Estrena l’11 de setembre de 1948 al Teatro alla Fenice de Venècia de Le disavventure di Orfeo (Les malheurs d’Orphée) op. 85, opéra-minute de càmera en 3 actes de Darius Milhaud, sobre llibret d’Armand Lunel, en la traducció italiana de Fedele d’Amico.

L’edició número 12 del Maggio Musicale Fiorentino acull en el teatre Comunale de Florència la representació de L’Orfeo de Monteverdi, favola pastorale in musica en 1 pròleg i 5 actes.

S’estrena el 24 d’octubre de 1950 al Teatro Eliseo de Roma Orfeo vedovo, òpera en 1 acte d’Alberto Savinio, amb llibret del compositor.Orfeo e Euridice de Gluck al Teatre de l’Òpera de Roma el 7 i 18 de març de 1951. La mateixa obra, en revisió de Berlioz, el 7 d’abril de 1951 al teatre alla Scala de Milà.

L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice, òpera en 4 actes de Franz Josef Haydn amb text de Carlo Francesco Badini en estrena pòstuma el 9 de juny de 1951 al Teatro della Pergola de Florència, dins del festival del Maggio Musicale Fiorentino, amb la mítica Maria Callas en el paper d’Eurídice.

Estrena el 17 de setembre de 1951 al teatre La Fenice de Venècia de la cantata coreogràfica Orfeo de Roberto Lupi, amb coreografia de Janine Charrat.

Orfeo e Euridice de Gluck al Teatre Nuovo de Torí el 23 d’abril de 1955 i al Teatre de l’Òpera de Roma el 9 de maig de 1957.L’Orfeo de Monteverdi, en transcripció de Vito Frazzi, en els jardins dei Boboli de Florència el 27 de juny de 1957.

Primera difusió radiofònica en l’Auditori RAI de Torí de Musica concertata (Sonetto a Orfeo) per a .arpa i orquestra de Roman Vlad sobre Die Sonette an Orpheus de Rainer Maria Rilke, el 24 d’abril de 1958.

Nova representació la revisió de Paul Antonin Vidal del Orfeo e Euridice de Gluck a l’Opéra Comique de París el 4 de novembre de 1959.

El 16 de maig de 1960 en el teatre della Pergola de Florència s’estrena Orphée, ballet de Maurice Béjart, sobre música de Pierre Henry (música d’escena Orphée 53).

.L’Orfeo de Monteverdi, en transcripció de Vito Frazzi, als jardins dei Boboli de Florència el 28 de juny de 1960.Orfeo ed Euridice de Gluck, en revisió de Berlioz, a l’American Society de Nova York l’1 de novembre de 1960.

El 13 de gener de 1961 s’estrena al Teatro Regio de Parma l’òpera-oratori en 1 acte Orfeo anno Domini MCMXLVII de Gianni Ramous, amb llibret de Salvatore Quasimodo.

Estrena al Prinzregententheater de Munic de La tragedia di Orfeo, òpera-ballet de Wilhelm Killmayer el 9 de juny de 1961.

.Le disavventure di Orfeo (Les malheurs d’Orphée) op. 85, opéra-minute de càmera en 3 actes de Darius Milhaud, sobre llibret d’Armand Lunel, s’ofereix el 5 de març de 1963 al Teatro della Piccola Scala de Milà.

Primera representació radiofònica en l’ORTF de París de L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice, òpera en 4 actes de Franz Josef Haydn amb text de Carlo Francesco Badini, el 24 d’octubre de 1964.

28a edició del Maggio Musicale Fiorentino: es representa el 25 de juny de 1965 als jardins dei Boboli de Florència L’Orfeo de Monteverdi, en transcripció de Vito Frazzi.

Integral en la Pergola de Florència de Venècia el 7 de juny de 1966 del tríptic L’orfeide, òpera en 3 parts (La morte delle maschere, Sette canzoni, Orfeo, ovvero L’ottava canzone) de Gian Francesco Malipiero.

Primera representació al Palazzo Bentivoglio de Bolònia el 18 de juliol de 1968 de Hyperion-Orfeo dolente, òpera en 10 escenes de Bruno Maderna.

El 28 de setembre de 1970 première televisiva en el radio Concert Hall de la Danmarks Radio de Copenhaguen de Syv scener til Orfeus (Set visions d’Orfeu), òpera per a 4 veus, actors, ballarins i orquestra d’Ingolf Gabold.

37a edició del Maggio Musicale Fiorentino: es representa el 15 de juny de 1974 al Teatro Comunale de Florència Orpheus, ballet d’Igor Stravinsky, amb coreografia de George Balanchine.

L’11 de febrer de 1976 es representa a la Queen’s University de Belfast L’Orfeo de Luigi Rossi, tragicomèdia en 1 pròleg i 3 actes, amb llibret de Francesco Buti.

Al Chandler Pavilion at Music Center de Los Ángeles estrena de Orfeo II  ballet per a flauta i 15 instruments de corda de Thea Musgrave.

Orfeo ed Euridice de Gluck a la 39a edició del Maggio Musicale Fiorentino al Teatro Comunale de Florència  el 18 de juny de 1976 amb Ileana Cotrubas, Julia Hamary i Leila Cuberli i direcció de Riccardo Muti.

En Chichester première de Orfeo I, ballet per a flauta i cinta magnetofònica de Thea Musgrave.

Orfeo ed Euridice de Gluck al Teatro Comunale de Florència  el 22 de febrer de 1977 amb Margaret Marshall, Julia Hamary i Leila Cuberli i direcció de Riccardo Muti.

Estrena televisiva el 17 de març de 1977 en la BBC de Londres de Orfeo, ballet per ballarins, flauta i cinta magnetofònica de Thea Musgrave.

Nikolaus Harnoncourt dirigeix al teatre alla Scala de Milà L’Orfeo de Monteverdi.

El 27 de gener de 1980 en Rennes s’ofereix L’Euridice, favola drammatica pastorale en 1 pròleg i 6 escenes de Giulio Caccini, sobre llibret d’Ottavio Rinuccini.

El 12 de juny d’eixe any s’ofereix la revisió que Raffaello Monterosso fa de l’esmentada obra en el teatre della Pergola de Florència dins de la 43a edició del Maggio Musicale Fiorentino.

47a edició del Maggio Musicale Fiorentino; el 19 de juny de 1984 al Palazzo Vecchio de Florència s’ofereix L’Orfeo de Monteverdi. En eixa mateixa edició, el 21 de juny, s’estrena el els jardins degli Orti Oricellari el ballet Sul filo di Orfeo de Ludovico Einaudi.

El 30 de juny es torna a oferir L’Orfeo de Monteverdi en el Palazzo Pitti en transcripció de Luciano Berio, Maurizio Dini Ciacci, Ludovico Einaudi, Luca Francesconi, Betty Olivero i Marco Stroppa.

Estrena el 4 de juny de 1985 al Palazzo Massari de Ferrara de Orfeo, l’ennesimo, òpera en 1 acte de Claudio Ambrosini, amb llibret de Giovanni Carli Ballola.

.L’anima del filosofo, ossia Orfeo ed Euridice, Hob XXVIII /13, òpera en 4 actes de Franz Josef Haydn amb text de Carlo Francesco Badini al Théâtre Antique de Vaison-la-Romaine el 24 de juliol de 1985.

El 21 de maig de 1986 estrena al Coliseum Theatre de Londres de The Masque of Orpheus, tragédia lírica en 3 actes i 9 escenes de Harrison Birtwistle, sobre llibret de Paul Zinovieff, qui presenta triplicats els personatges d’Orfeu i Eurídice, representats cadascú d’ells per l’home, l’heroi i el mite.

Versió francesa (Orphée et Euridice), amb llibret de Pierre-Louis Moline, de Orfeo ed Euridice de Gluck al teatre Regio de Parma, el 20 de març i el 3 d’abril de 1987.

El 31 de juliol de 1994 s’estrena al Teatro Poliziano de Montepulciano (Siena) Orfeo cantando…tolse… 10 accions líriques d’Adriano Guarnieri, amb llibret del compositor.

Fins ací les dates i les dades, els noms dels compositors, dels llibretistes, dels escenaris. Pot haver semblat un seguici de números que diuen poca cosa. Nosaltres només volíem fer veure la importància del personatge d’Orfeu en la història de la música i com ha estat element d’inspiració per a òperes, ballets, cantates escèniques i altres composicions musicals.

Read Full Post »

BLOGS SOLIDARIOS

Sergi Ferrús, mi “magister” blogosférico, ha tenido a bien incluirme en la relación de 7 blogs a los que él, siguiendo una cadena que, a su vez, le llega por otros conductos, ha calificado de solidarios. Debo decir que en absoluto lo merezco, y no es falsa modestia, lo aseguro, pero se agradece el detallazo, que califico como un acicate para sus pupilos. La razón aducida por Sergi para unirme a los pesos pesados de la blogosfera que figuran entre sus candidatos la habéis podido leer, si habéis clicado en su nombre. No sé si es razón para estar en una relación de blogs solidarios. Pero, dejémoslo y aportemos las reglas que deben seguirse en este protocolo de blogs solidarios.

Las reglas esta vez son:
Nominar a 7 personas que uno crea que tienen blogs solidarios y enviarles un correo electrónico para que se enteren del premio.
Los premiados deberán entregar el premio a su vez a otros 7 bloggers de su elección.
Los premiados deberán publicar un post en su blog, colocar la imagen del blog solidario es opcional.

Esto me pone en un compromiso, y en algunos casos, no conozco los correos electrónicos de los premiados. Mi selección, como no podía ser de otra forma, es la de los compañeros de este cursillo de blogs, selección que, según las reglas, reduzco a 7, pero que es extensiva a todos.

Las razones para todos los nominados son idénticas: la ilusión, las ganas, el trabajo y, en muchos casos, la maestría. El orden de los “premiados” en absoluto es indicativo de mis preferencias, por eso todos tienen el número 1.

1. El vellocino de oro.

1. El paraíso de Eudore.

1. Los trabajos de Hércules.

1. La túnica de Neso.

1. El cortejo de Dioniso.

1. A la vora del Belcaire.

1. La caja de Pandora.
 

Esta relación, y si me salto las reglas, me importa poco, tiene como colofón el blog de nuestro “magister” que, no sólo ahora por ser nuestro maestro en esto de los blogs, sino ya antes por sus retos y demás actividad en su blog, se hace merecedor del premio.

1. Departament de llatí de Pedreguer.

Gratias tibi agimus.

Read Full Post »