Lo he adquirido recientemente. Es una edición de noviembre de 2008. Me refiero a las Meditaciones de Marco Aurelio en la edición bilingüe griego-catalán, a cargo de Joan Tello, y traducción de Joan Alberich, que sigue el texto griego establecido por A. I. Trannoy en la colección Les Belles Lettres, en la editorial Llibres de l’Índex.
En la contraportada del libro leemos en catalán:
Les Meditacions són textos colpidors i sincers, redactats com apunts personals per a ell mateix per tal de reflexionar-hi una i altra vegada. Assetjat pel món bel·licós i en constant procés de mutació, Marc Aureli escriu per fer la seva existència més passadora i suportable. Segons ell, la vida és com una lluita i un pelegrinatge vers allò que és desconegut, i les coses humanes són transitòries i buides. El que cal fer, doncs, és seguir estoicament el guia interior, i viure d’acord amb la naturalesa. La mort és un esdeveniment natural que forma part de l’univers.
Les Meditacions de Marc Aureli, de les quals presentem la primera edició bilingüe grec-català, constitueixen un breviari idoni per a totes les persones de totes les èpoques que tinguin una sensibilitat contemplativa afinada i que no se sentin temptades per la intriga entre els éssers humans que tenen al seu voltant.
La traducción al castellano de estas notas es la siguiente:
Las Meditaciones son textos impactantes y sinceros, redactados como apuntes personales para él mismo para reflexionar una y otra vez. Asediado por el mundo belicoso y en constante proceso de mutación, Marco Aurelio escribe para hacer su existencia más pasable y soportable. Según él, la vida es como una lucha y un peregrinaje hacia aquello que es desconocido, y las cosas humanas son transitorias y vacías. Lo que hay que hacer, pues, es seguir estoicamente el guía interior, y vivir de acuerdo con la naturaleza. La muerte es un acontecimiento natural que forma parte del universo.
Las Meditaciones de Marco Aurelio, de las cuales presentamos la primera edición bilingüe griego-catalán, constituyen un breviario idóneo para todas las personas de todas las épocas que tengan una sensibilidad contemplativa afinada y que no se sientan tentadas para la intriga entre los seres humanos que tienen a su alrededor.
El lector habrá detectado que una de las frases de esta contraportada figura como título de nuestro artículo.
Y vamos con un ejemplo de la traducción de Joan Alberich. El texto pertenece al Libro XI, 15 y 16. Es éste:
῾Ως σαπρὸς καὶ κίβδηλος ὁ λέγωνἦ ἐγὼ προῄρημαι ἁπλῶς σοι προσφέρεσθαι. Τί ποιεῖς, ἄνθρωπε; τοῦτο οὐ δεῖ προλέγειν. Αὐτὸ φανήσεται· ἐπὶ τοῦ μετώπου γεγράφθαι ὀφείλει· εὐθὺς ἡ φωνὴ τοιοῦτον ἠχεῖν, εὐθὺς ἐν τοῖς ὄμμασιν ἐξέχειν, ὡς τῶν ἐραστῶν ἐν τῷ βλέμματι πάντα εὐθὺς γνωρίζει ὁ ἐρώμενος. Τοιοῦτον ὅλως δεῖ τὸν ἁπλοῦν καὶ ἀγαθὸν εἶναι, οἷον γράσωνα, ἵνα ὁ παραστὰς ἅμα τῷ προσελθεῖν, θέλει οὐ θέλει, αἴσθηται. Ἐπιτήδευσις δὲ ἁπλότητος σκάλμη ἐστίν. Οὐδέν ἐστιν αἴσχιον λυκοφιλίας· πάντων μάλιστα τοῦτο φεῦγε. Ὁ ἀγαθὸς καὶ ἁπλοῦς καὶ εὐμενὴς ἐν τοῖς ὄμμασιν ἔχει ταῦτα καὶ οὐ λανθάνει.
Κάλλιστα διαζῆν, δύναμις αὕτη ἐν τῇ ψυχῇ, ἐὰν πρὸς τἀ ἀδιάφορά τις ἀδιαφορῇ. Ἀδιαφορήσει δέ, ἐὰν ἕκαστον αὐτῶν θεωρῇ διῃρημένως καὶ ὁλικῶς καὶ μεμνημένος ὅτι οὐδὲν αὐτῶν ὑπόληψιν περὶ αὐτοῦ ἡμῖν ἐμποιεῖ οὐδὲ ἔρχεται ἐφ’ ἡμᾶς, ἀλλὰ τὰ μὲν ἀτρεμεῖ, ἡμεῖς δέ ἐσμεν οἱ τὰς περὶ αὐτῶν κρίσεις γεννῶντες καὶ οἷον γράφοντες ἐν ἑαυτοῖς, ἐξὸν μὲν μὴ γράφειν, ἐξὸν δέ, κἄν που λάθῃ, εὐθὺς ἐξαλεῖψαι· ὅτι ὀλίγου χρόνου ἔσται ἡ τοιαύτη προσοχὴ καὶ λοιπὸν πεπαύσεται ὁ βίος. Τί μέντοι δύσκολον ἔχει ταῦτα; Εἰ μὲν γὰρ κατὰ φύσιν ἐστί, χαῖρε αὐτοῖς καὶ ῥᾴδια ἔσται σοι· εἰ δὲ παρὰ φύσιν, ζήτει τί ἐστί σοι κατὰ τὴν σὴν φύσιν καὶ ἐπὶ τοῦτο σπεῦδε κἀν ἄδοξον ᾖ· παντὶ γὰρ συγγνώμη τὸ ἴδιον ἀγαθὸν ζητοῦντι.
Alberich traduce así:
Que n’és, de pervers i hipòcrita, el qui diu: “He decidit de comportar-me amb tu amb lleialtat.” ¿Què fas, home? Això no s’ha de dir per endavant. Prou que es farà evident. Això se t’ha de llegir a la cara. Tot d’una se t’ha de sentir a la veu, se t’ha de veure a la mirada, tal com la persona estimada ho endevina ràpidament tot als ulls dels qui l’estimen.
En definitiva, així ha de ser l’home senzill i honest, tal com aquell que fa pudor de boc, per tal que qui és a prop seu, tant si ho vol como si no ho vol, s’adoni immediatament que se li acosta. Tanmateix, la simulació de la sinceritat és com una arma de doble tall. No hi ha res més menyspreable que l’amistat d’un llop. Evita-la per damunt de tota altra cosa. La persona honesta, senzilla i sincera porta als ulls les seves virtuts i a ningú no li passa per alt.
Viu la vida de la millor manera possible. Aquest poder és a l’ànima, si és que s’és indiferent a les coses indiferents. I es continuarà essent indiferent, si es considera cadascuna de les coses separadament i en bloc. Recorda que cap cosa no genera en nosaltres la idea que ens en formem, i que tampoc res no es mou envers nosaltres, sinó que totes les coses són immòbils i som nosaltres els qui produïm els judicis de les coses. És com si les gravéssim en el nostre interior, tenint la possibilitat de gravar-les i d’esborrar-les a l’acte, si ho fem inconscientment. A més a més, tingues en compte que aquesta preocupació no durarà pas gaire i que aviat la vida s’haurà acabat per sempre.
Tanmateix, ¿per què et resulta feixuc que les coses siguin així? Si són conforme a la naturalesa, gaudeix-les, i tot ho trobaràs fàcil. En canvi, si són contràries a la naturalesa, cerca allò que està en harmonia amb la teva naturalesa i afanya-t’hi, encara que no et cobreixis de glòria. I és que sempre mereix indulgència qui busca el propi bé.
Lógicamente no vamos a verter al castellano esta traducción. Ofrecemos una accesible en al red y que no es otra que la de Ramón Bach Pellicer, en Gredos:
15. ¡Cuán grosero y falso es el que dice: «He preferido comportarme honradamente contigo»! ¿Qué haces, hombre? No debe decirse de antemano eso. Ya se pondrá en evidencia. En tu rostro debe quedar grabado. Al punto tu voz emite tal sonido, al instante se refleja en tus ojos, al igual que en la mirada de sus amantes de inmediato todo lo descubre el enamorado. En suma, así debe ser el hombre sencillo y bueno; como el hombre que huele a macho cabrío, a fin de que el que lo encuentra, a la vez que se acerca, lo perciba, tanto si quiere como si no quiere. Pero la afectación de la simplicidad es un arma de doble filo. Nada es más abominable que la amistad del lobo. Por encima de todo evita eso. El hombre bueno, sencillo y benévolo tiene estas cualidades en los ojos y no se le ocultan.
16. Vivir de la manera más hermosa. Esa facultad radica en el alma, caso de que sea indiferente a las cosas indiferentes. Y permanecerá indiferente, siempre que observe cada una de ellas por separado. Y en conjunto, teniendo presente que ninguna nos imprime una opinión acerca de ella, ni tampoco nos sale al encuentro, sino que estas cosas permanecen quietas, y nosotros somos quienes producimos los juicios sobre ellas mismas y, por así decirlo, las grabamos en nosotros mismos, siéndonos posible no grabarlas y también, si lo hicimos inadvertidamente, siéndonos posible borrarlas de inmediato. Porque será poco duradera semejante atención, y a partir de ese momento habrá terminado la vida. Mas, ¿qué tiene de malo que esas cosas sean así? Si, pues, es acorde con la naturaleza, alégrate con ello y sea fácil para ti. Y si es contrario a la naturaleza, indaga qué te corresponde de acuerdo con tu naturaleza y afánate en buscarlo, aunque carezca de fama. Pues toda persona que busca su bien particular tiene disculpa.